I ARA QUÈ?

En el meu anterior article, titulat La Gran estafa independentista, criticava, fa una setmana, la incapacitat dels partits sobiranistes d'arribar a un acord per investir a un nou president de la Generalitat fet que, al meu entendre i al de molta gent, donava per mort "el procés" cap a la independència.

Avui, després de l'acord "in extremis" de Junts pel Sí i la CUP-CC per proclamar a Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat, he de reconèixer el meu error. Ara bé, crec que després de com ha anat la llarga negociació de tot plegat convé fer una mica de reflexió perquè avui -al meu parer- no tot són flors i violes:

En primer lloc s'hauria de demanar a Artur Mas per què ha esperat al darrer moment per fer el pas al costat que molta gent li demanava per no encallar "el procés". Si sabia que l'acord no era possible si ell no hi era, perquè no va fer aquest gest abans?

En segon lloc, la CUP-CC haurà de donar moltes explicacions a la seva claca després de les dures condicions que li han imposat els seus ara socis de Junts pel Sí. Sobreviurà aquesta formació anticapitalista i independentista a la sotragada? Seran capaços els seus dirigents de garantir l'estabilitat a la que s'han compromès en l'acord?

Els dos grans partits que conformen Junts pel Sí, CDC i ERC, no resten al marge de la necessitat de fer reflexió interna. CDC ha obligat a plegar al seu fins ara líder indiscutible per fer possible aquest acord que el més probable no s'hauria pogut repetir si es tornaven a fer les eleccions pel mes de març. Esquerra, en canvi,  ha mantingut un paper molt discret en tot el procés de negociació. Per què ho ha fet? Per què no s'ha mullat una mica més?

Avui, tot i la satisfacció per l'acord i per la no repetició de les eleccions, tenc un regust agredolç de tot plegat. El procés no s'atura i potser agafa una nova embranzida, però tenc la sensació que aquest va a batzegades i a base d'acords en el darrer minut fet que, al meu parer, li resta força. El temps dirà que és el que acabarà passant, si "el procés" està viu o mort, però hores d'ara les sensacions són estranyes.

LA GRAN ESTAFA INDEPENDENTISTA

Avui és un dia trist per a l'independentisme català. El no de la CUP a investir a Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya posa fi a un llarg procés de construcció d'un nou país iniciat ara fa poc més de quatre anys per la societat civil catalana, que per primer cop a la història s'ha mobilitzat com mai per aconseguir l'alliberament nacional del país.

Amb la decisió de la CUP l'anomentat "procés català" està, al meu entendre, ferit de mort. Avui som molts els independentistes que ens sentim decebuts i que pensam que la política,  o millor dit,  els polítics,  no han estat a l'alçada de les circumstàncies.

És fàcil culpar a la CUP de la fi del procés per no haver acceptat investir a Artur Mas,  però crec que és fer una lectura massa simplista de tot plegat. La CUP ha estat coherent fent valer una de les seves promeses electorals. Crec sincerament que la culpa que ens trobam davant d'un escenari de noves eleccions al Parlament de Catalunya és de Junts pel Sí (ERC i CDC) i de la CUP.

En primer lloc, i pel que fa a CDC, diria que ha errat no oferint cap alternativa a Artur Mas a la presidència del Govern de la Generalitat.  El mateix Mas havia dit en reiterades ocasions que ell no seria un entrebanc per l'avanç del procés i la seva negativa ha fet que la CUP hagi forçat la convocatòria de noves eleccions.

En Segon lloc, dir que crec que Esquerra Republicana s'ha equivocat mantenit un segon pla en tot el procés negociador i no exigint a Convergència Democràtica que Artur Mas fes un pas enrere. Mas no va ser cap de llista a les elecciones del 27 de setembre i, per tant, qualsevol alternativa a la seva presidència era possible durant la transició nacional cap a la independència.

En darrer lloc esmentar el paper de la CUP,  que va dir que seria l'accelerador del procés cap a la independència i que, amb la seva decisió, haurà esdevingut tot el contrari. És de lloar la seva fermesa en la seva negativa a fer president a Artur Mas, però es pot criticar que hagin volgut vendre que això forma part del seu ADN. Com a molt però, només del 50 per cent del seu ADN, ja que m'agradarà veure que li passa en aquesr partit ara que bona part de l'independentisme,  molts d'ells cupaires, l'acusarà d'haver–li donat l'estocada a un procés ferm però també feble.

Avui la causa independentista catalana ha entrat a la UVI i molts deuen ser els seus detractors que la donen per morta. Només el temps dirà si això és així. Les eleccions del proper mes de març seran el termòmetre més fiable, tot i que, de ben segur, es quedarà lluny del 48 per cent de vot independentista. El meu vot no serà present en aquells comicis. Gràcies al trist paper de tots aquells en els que milions de ciutadans havíem dipositat la nostra confiança jo aquell diumenge de març em quedaré a casa,  ja que em sent estafat per la classe política catalana.

I davant d'aquesta gran estafa magradarà veure que fan ara l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. A la primera li diria que el millor que por fer es dissoldrer's.

Per cert, per mi ser independentista no vol dir anar contra Espanya, és simplement voler viure en un país lliure sense dependre de ningú més.

TERCER PACTE DE PROGRÉS A LES BALEARS

Si no hi ha res de nou ni cap contratemps de darrera hora, Francina Armengol esdevindrà la primera presidenta de les Illes Balears. La seva presidència serà gràcies a una important tasca negociadora - haurà durat més d'un mes- de les tres forces polítiques que donaran suport al nou govern de les Illes Balears (PSIB, Podem i Més) després de les eleccions autonòmiques del passat 24 de maig.

La veritat és que l'arribada d'aquest nou "Pacte de Progrés" a les Balears suposarà una entrada d'aire fresc a les institucions illenques, marcades per 4 anys de nefast govern del Partit Popular liderat per José Ramón Bauzá, que haurà estat el pitjor president que mai hauria pogut asseure's a la cadira del Consolat de Mar. De fet, és curiós que ara que ha caigut en desgràcia, els que fins fa quatre dies li reien les gràcies demanin el seu cap sense contemplacions i el vulguin llevar del mig més aviat que depressa.

L'any 1999 i també el 2007, el socialista Francesc Antich va ser el primer president d'esquerres de les Illes Balears. La seva presidència no va ser fàcil,  ja que a la falta de cultura de pacte entre les diferents forces polítques hi hem de sumar la campanya de desprestigi permanent dels poders econòmics lligats amb la potent indústria del turisme, que no va veure amb bons ulls la implantació de mesures de caire proteccionista que varen tenir en la implantació de l'ecotaxa el seu referent més destacat. Des d'aquell primer Pacte de Progrés han passat molts anys i les coses han canviat molt en poc temps a nivell polític a causa de la crisi econòmica. La irrupció de Podem a l'escenari electoral n'és l'exemple més destacat. 

El nou govern de les Illes Balears tendrà molta feina per davant. En primer lloc haurà de dotar a la societat illenca de les eines necessàries per sortir de la crisi econòmica en la que estam immersos i de la que sembla que en veim la llum al final del túnel i ajudar en aquells que més ho necessiten. La cultura i la llengua pròpia també hauran d'estar de manera prioritària a la seva agenda, ja que les polítiques anticatalanistes del ja ex president han intentat provocar una fractura social abans mai vista a les Illes Balears. Derogar el polèmic TIL i establir el català com a requisit per accedir a la funció pública haurien de ser dues de les prioritats en aquesta matèria.

Les Balears no són Catalunya i políticament i socialment no podem fer comparacions. El procés sobiranista que s'està vivint al Principat és impensable hores d'ara a les Illes, ja que estam parlant d'una societat que - tot i estimar-se la seva llengua i la seva cultura- mai no ha fet bandera d'aquesta qüestió, com sí ha passat "des de sempre" a Catalunya. El nou govern ha de ser sensible a les qüestions culturals i lingüístiques posant a la nostra llengua allà on pertoca,  ni per sobre ni per sota del castellà, però poca cosa més. Voler anar més enllà d'aquesta qüestió seria, al meu entendre, errar. Ara bé, la innegable unitat cultural i lingüística dels territoris de parla catalana - els Països Catalans- no s'hauria d'obviar des del nou govern i s'haurien de restablir els ponts de diàleg trencats en els darrers anys entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià.

PACTES POSTELECTORALS (II)

Han passat quasi 15 dies des de la celebració de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 24 de maig i els escenaris postelectorals es van aclarint. Després d'una primera setmana de "contactes", aquesta setmana que estam a punt de deixar enrere els partits s'han assegut a negociar per conformar majories que facilitin la governabilitat de les diferents administracions que estan en litigi. La fragmentació de consistoris i parlaments que va deixar la contesa electoral ha donat peu a multiplicitat de pactes possibles per formar governs.

Fins fa quatre dies, estàvem acostumats a veure que la força més votada - si no tenia majoria absoluta- era la que tenia l'opció d'encapçalar el govern amb el suport d'alguna altra força que els ajudava a completar la majoria necessària per manar amb tranquil·litat. Poques vegades tota l'oposició se sumava per "enderrocar" al partit més votat. Ara, però, l'escenari ha canviat. La fragmentació abans esmentada permet en molts casos múltiples combinacions per formar majories. Per conformar-les,  però, cal negociar i arribar a pactes.

A l'hora d'afrontar aquestes "negociacions", si és que s'arriben a produir,  els partits asseguren que es basaran en la confrontació de programes electorals, que l'interès és aconseguir llimar posicions per intentar conformar governs estables que permetin la governabilitat i estabilitat de l'administració en qüestió. A l'hora de la veritat,  però, sovint s'imposen les dinàmiques de partit i , fins i tot, els personalismes, el "jo vull ser l'alcalde !!!"

Aquestes darreres setmanes hem sentit molt a parlar de canvi, de renovació,  de noves maneres de fer política. Molts ciutadans - cansats de les maneres de fer dels "de sempre"- han decidit apostar per noves propostes electorals que han aconseguit mobilitzar un vot que de no haver existit aquests nous actors polítics de ben segur s'hauria quedat assegut al sofà de casa mirant la tele o anant a la platja sense passar per les urnes.

En alguns llocs el canvi ha estat possible i hores d'ara s'estan configurant noves majories. Barcelona, Badalona o Sabadell són alguns dels municipis que "estrenaran" batle. El mateix passarà en diverses comunitats autònomes com ara el País Valencià o les Illes Balears.  En d'altres, en canvi, tot i donar-se les condicions per produir-se aquest canvi - sovint necessari per higiene democràtica- aquest no serà possible perquè no s'ha arribat a acords entre els partits o coalicions que estaven "convidats" a ser-ne protagonistes.

D'aquest fet,  el més preocupant és que, en alguns casos, si el canvi no es produeix és perquè els autoproclamats profetes de la "nova política",  de les noves "maneres de fer", no accepten cedir l'alcaldia o presidència en pro del consens. En definitiva, potser no estam realment davant d'un canvi de manera de fer si no que assistim a un recanvi de persones i noms per assistir al mateix espectacle de sempre. Vos sona allò de "...mismos perros con distintos collares?" El temps dirà, però d'entrada les vibracions no són massa bones.

CATALUNYA HA VOTAT, MADRID NO ESCOLTA

El passat 9 de novembre 2.300.000 ciutadans majors de 16 anys i residents a Catalunya vàrem acudir a les urnes per expressar la nostra opinió sobre el país que volem en el futur. Tot i no ser un referèndum "oficial", la mobilització va tornar a ser monumental, fet que no poden desmerèixer ni aquells que hi estaven totalment en contra. L'èxit de la convocatòria va ser tal que fins i tot des de l'anomenada caverna mediàtica, formada per mitjans com l'ABC o la COPE,  han sortit veus que critiquen a Rajoy per no haver fet res per evitar aquesta consulta argumentant que ell havia dit, per activa i per passiva, que mai no es faria.

Tres dies després de la consulta - legal o no, Mariano Rajoy ha sortit per dir NO un cop més. Ober al diàleg però no per dialogar sobre allò que li demana la societat catalana. De què vol parlar, idò? L'immobilisme del president és tal en aquesta qüestió, i en moltes d'altres, que desespera fins i tot als seus més ferms col·laboradors. Només aquells que aspiren a prendrer-li el lloc, com és el cas de Soraya Saenz de Santamaria, es mantenen en la mateixa i rígida posició del president espanyol.

Som persona poc donada a tenir confiança cega amb ningú i menys en els polítics, que acostumen a mentir-nos dia sí dia també pensant que som idiotes. Ara bé, crec que s'ha de felicitar al president Mas - i que no serveixi de precedent- per la seva determinació a l'hora de tirar endavant la consulta malgrat la prohibició expressa del Tribunal Constitucional.

El 9 de novembre ha obert nous escenaris i qui no ho vulgui veure està ben equivocat. Negar l'èxit del 9N és no voler veure la realitat. Som conscient que els canvis no es produeixen d'un dia per l'altre,  però els partits que desmereixen el que va passar el dia 9 de novembre ja poden anar resituant-se en el mapa polític del país. ja que corren el perill de no sortir a la foto a les properes eleccions. N'hi ha que se n'han adonat i comencen a fer-ho, d'altres es mantenen en el discurs de sempre i potser ho acabaran pagant a les urnes.                                              

VOTAREM EL 9 DE NOVEMBRE?

106 vs. 28 és el resultat de la votació que ha permès al Parlament de Catalunya l'aprovació de la Llei de consultes no refrendàries en la que el president Artur Mas basarà la signatura del decret que ha de permetre la celebració del referèndum sobre el futur polític de Catalunya el proper 9 de novembre. La veritat és que no puc negar que em sorprèn la determinació amb la que el convergent Artur Mas està portant a terme el timó del procés sobiranista que, recordem, té una àmplia base social.

El proper 9 de novembre som molts els ciutadans que volem votar, però el més segur és que no ho acabem fent o si ho fem sigui de manera simbòlica sense cap validesa legal ni jurídica. I això serà perquè el poc o gens democràtic govern de l'Estat, liderat pel plasmàtic* Mariano Rajoy, fomenta en les lletres N i O, o sigui en el NO, la seva resposta al que aquí anomenem Procés i que ells diuen "Desafío catalan". 

Aquells que volem votar i que volem respondre SÍ-SÍ a les dues preguntes de la consulta estem aquests dies una mica "decebuts" pel resultat del referèndum celebrat a Escòcia. Ho estem, però tenim enveja sana del democràtic procés que allà s'ha viscut i del  fair play entre Londres i Edimburg a l'hora de defensar els seus posicionaments. Madrid, en canvi, s'ha enrocat en el NO a tot. No a negociar no a permetre la consulta no a canviar la sacrosanta Constitución Española....NO, NO i NO. 

Moltes són les veus que diuen que, malgrat tota la parafernàlia, el proper 9 de novembre no votarem i no ho farem perquè el govern de Mariano Rajoy farà caure tot el pes de la llei, vehiculat a través del Tribunal Constitucional, per impedir-ho. Quin gran error. Optar per la via negacionista l'únic que provoca és que gent que mai no s'hauria significat sobre aquest tema perquè no anava amb ells ara ho fa a favor del sí. El percentatge d'independentistes, segons les enquestes, no para de créixer i més encara creix la gent que simplement desitja votar per dir-hi la seva. Els que volem votar ens arrisquem que, com a Escòcia, guanyi el NO. Negar aquest dret no és propi d'un Estat democràtic fet que referma la meva convicció que vivim en una falsa democràcia. 

Via Catalana de l'11 de setembre 2014.

El proper 9 de novembre el més segur que no votarem de forma "legal", d'acord amb les lleis espanyoles, i el més probable és que se'ns convoqui a unes eleccions plebiscitàries al cap de pocs mesos. Aquest és un camí indesitjat, ja que es portar el procés cap a la fractura, però la culpa d'aquesta fractura no serà d'aquells que volem votar i decidir, si no d'aquells que ens hauran negat fer-ho, que quedi clar. 

* Plasmàtic: Es diu d'un polític que fa les seves intervencions davant de la premsa a través d'un televisor de plasma i que no accepta preguntes.

ILLES BALEARS vs CATALUNYA, DUES REALITATS POLÍTIQUES MOLT DIFERENTS

Aquest diumenge, dia 7, he retornat de Mallorca després d'unes llargues i crec que merescudes vacances. Després d'aquest període de relax personal i de retrobada amb la família i amb els amics de tota la vida, avui retorn de cop a la meva realitat quotidiana. Per sort,  la tornada després d'aquesta llarga estada la faig en vaixell. Ho faig d'aquesta manera perquè - a part de retornar el cotxe- la jornada de travessia entre Mallorca i Catalunya em permet un trànsit més esglaonat i suau entre les dues realitats. Sempre ho he aprofitat per agafar-m'ho com un dia de reflexió personal.

Trenta dies a Mallorca em permeten copsar el pols d'una societat que hores d'ara és molt diferent a la que des de fa més de 20 anys m'acull. Els mallorquins (i per extensió tots els balears) i els catalans, malgrat pertànyer a una mateixa realitat sociocultural, viuen realitats polítiques molt diferents. Només cal donar un cop d'ull a la secció de política dels diaris. Mentre que els de Catalunya estan immersos en seguir parlant de la qüestió sobiranista, els de les Illes tenen a la corrupció lligada als mals governs del Partit Popular i a les bregues intestines d'aquest partit pel poder els seus principals arguments.

A Mallorca quasi ningú m'ha preguntat pel procés sobiranista, cosa que m'ha sorprès. De fet, en trobar-nos encara immersos en plena temporada turística, els illencs -almenys aquells amb qui jo hi tinc relació-  estan generalment en ple "boom" laboral i poc els importa el que passa al seu entorn.

Al seu llibre Crònica de la independència, Patricia Gabancho vaticinava que les illes es voldrien adherir al nou Estat català simplement per motius econòmics. La veritat és que, pel que he pogut copsar aquests dies a Mallorca,  les dues realitats polítiques estan hores d'ara molt allunyades. El temps dirà.

CATALUNYA (NO) ÉS ESPANYA

Detenció de l'exalcalde de Torredembarra

Els detinguts del Cas Pretoria

Aquells que em llegiu habitualment sabeu que som una persona molt dura amb els temes relacionats amb la corrupció política, una pràctica que considero execrable i que s'ha de denunciar sí o sí per petita que sigui la corruptela. Per desgràcia, els nostres governants han fet de l'amiguisme i del clientelisme una pràctica molt habitual en els darrers anys. De fet, crec que des de la recuperació de la democràcia aquesta ha estat una constant que s'ha donat a tots els nivells de l'administració pública.Supòs que en temps de Franco també passava, però les coses, llavors, anaven d'una altra manera.

Escorcolls a l'Ajuntament de Sabadell

Jo sempre parl de dos tipus de corrupteles: les legals i les il·legals, totes dues igualment denunciables. Les legals es produeixen normalment en el funcionament habitual de les administracions. Afecten sovint a bona part de les contractacions que no necessiten concurs públic perquè són d'adjudicació directa o que, si en requereixen, recauen sempre en empreses "amigues" del partit que governa, sigui del color polític que sigui. Les il·legals són totes aquelles que es realitzen perquè el contractant ha "bonificat" als polítics de torn o al partit que representen amb algun incentiu, generalment econòmic, per fer-se amb l'adjudicació de l'obra o la concessió per la qual s'ha convocat el concurs.

El famós "vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3 per cent" pronunciat per Pasqual Maragall en el debat sobre l'ensorrament d'un túnel del Carmel el 2005 va obrir la caixa dels trons a Catalunya, on semblava que la corrupció era una xacra de les "espanyes" i que el Principat era un "oasi" on la corrupció era inexistent. Posteriorment, casos com el de Santa Coloma (cas Pretòria), Sabadell (cas Mercuri) o Torredembarra (cas Efial), entre molts altres,  han demostrat que la corrupció era molt present al a Catalunya, que en això s'assembla a la resta de l'Estat espanyol, ens agradi escoltar-ho o no.

La cirereta del pastís l'ha posada l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, qui fa uns dies va "confessar" que tenia uns diners no declarats procedents d'una herència a Andorra. Aquesta confessió, sembla ser que feta abans que la investigació dels afers tèrbols dels seus fills l'esquitxés, ha deixat de pedra a molta gent. L'avi Pujol també és corrupte, mare meva, quina decepció. De ben segur que molta és la gent -i jo m'incloc- que pensa que si ha fet això pot haver comès altres delictes escudant-se en el càrrec i que per això ara s'ha d'investigar a fons la seva gestió.

Pujol ha delinquit i ha de pagar pel que ha fet, però tampoc cal cremar-lo a la foguera ni tirar per terra tot el que va fer de be per a Catalunya. Ara bé, ha de rendir comptes i explicar-se. Si no ho fa, li farà un flac favor al país que diu que tant estima. També pens que, si arran de les investigacions es descobreix que no tan sols va "ocultar" l'herència que diu era del seu pare i que està implicat en més casos de corrupció, el pes de la llei li ha de caure a sobre amb tota la seva força i se l'ha de desposseir de tots els honors que té com a expresident de la Generalitat. No n'hi haurà prou en treurer-li el sou, el despatx  i els títols de Molt Honorable o President d'Honor de CiU. Se l'haurà de "castigar" durament per haver enganyat als seus administrats que durant 23 anys li varen dipositar la confiança traduïda en milers de vots.

El "cas Pujol" posa en evidència la necessitat d'una profunda regeneració democràtica del país, de fer foc nou. La possible independència en un futur no massa llunyà seria un bon moment per repensar-ho tot de dalt a baix i crear les estructures necessàries perquè els ciutadans recuperem la confiança en els administradors del que és públic, o sigui, que és de tots.