CATALUNYA (NO) ÉS ESPANYA

Detenció de l'exalcalde de Torredembarra

Els detinguts del Cas Pretoria

Aquells que em llegiu habitualment sabeu que som una persona molt dura amb els temes relacionats amb la corrupció política, una pràctica que considero execrable i que s'ha de denunciar sí o sí per petita que sigui la corruptela. Per desgràcia, els nostres governants han fet de l'amiguisme i del clientelisme una pràctica molt habitual en els darrers anys. De fet, crec que des de la recuperació de la democràcia aquesta ha estat una constant que s'ha donat a tots els nivells de l'administració pública.Supòs que en temps de Franco també passava, però les coses, llavors, anaven d'una altra manera.

Escorcolls a l'Ajuntament de Sabadell

Jo sempre parl de dos tipus de corrupteles: les legals i les il·legals, totes dues igualment denunciables. Les legals es produeixen normalment en el funcionament habitual de les administracions. Afecten sovint a bona part de les contractacions que no necessiten concurs públic perquè són d'adjudicació directa o que, si en requereixen, recauen sempre en empreses "amigues" del partit que governa, sigui del color polític que sigui. Les il·legals són totes aquelles que es realitzen perquè el contractant ha "bonificat" als polítics de torn o al partit que representen amb algun incentiu, generalment econòmic, per fer-se amb l'adjudicació de l'obra o la concessió per la qual s'ha convocat el concurs.

El famós "vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3 per cent" pronunciat per Pasqual Maragall en el debat sobre l'ensorrament d'un túnel del Carmel el 2005 va obrir la caixa dels trons a Catalunya, on semblava que la corrupció era una xacra de les "espanyes" i que el Principat era un "oasi" on la corrupció era inexistent. Posteriorment, casos com el de Santa Coloma (cas Pretòria), Sabadell (cas Mercuri) o Torredembarra (cas Efial), entre molts altres,  han demostrat que la corrupció era molt present al a Catalunya, que en això s'assembla a la resta de l'Estat espanyol, ens agradi escoltar-ho o no.

La cirereta del pastís l'ha posada l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, qui fa uns dies va "confessar" que tenia uns diners no declarats procedents d'una herència a Andorra. Aquesta confessió, sembla ser que feta abans que la investigació dels afers tèrbols dels seus fills l'esquitxés, ha deixat de pedra a molta gent. L'avi Pujol també és corrupte, mare meva, quina decepció. De ben segur que molta és la gent -i jo m'incloc- que pensa que si ha fet això pot haver comès altres delictes escudant-se en el càrrec i que per això ara s'ha d'investigar a fons la seva gestió.

Pujol ha delinquit i ha de pagar pel que ha fet, però tampoc cal cremar-lo a la foguera ni tirar per terra tot el que va fer de be per a Catalunya. Ara bé, ha de rendir comptes i explicar-se. Si no ho fa, li farà un flac favor al país que diu que tant estima. També pens que, si arran de les investigacions es descobreix que no tan sols va "ocultar" l'herència que diu era del seu pare i que està implicat en més casos de corrupció, el pes de la llei li ha de caure a sobre amb tota la seva força i se l'ha de desposseir de tots els honors que té com a expresident de la Generalitat. No n'hi haurà prou en treurer-li el sou, el despatx  i els títols de Molt Honorable o President d'Honor de CiU. Se l'haurà de "castigar" durament per haver enganyat als seus administrats que durant 23 anys li varen dipositar la confiança traduïda en milers de vots.

El "cas Pujol" posa en evidència la necessitat d'una profunda regeneració democràtica del país, de fer foc nou. La possible independència en un futur no massa llunyà seria un bon moment per repensar-ho tot de dalt a baix i crear les estructures necessàries perquè els ciutadans recuperem la confiança en els administradors del que és públic, o sigui, que és de tots.