I ARA QUÈ?

En el meu anterior article, titulat La Gran estafa independentista, criticava, fa una setmana, la incapacitat dels partits sobiranistes d'arribar a un acord per investir a un nou president de la Generalitat fet que, al meu entendre i al de molta gent, donava per mort "el procés" cap a la independència.

Avui, després de l'acord "in extremis" de Junts pel Sí i la CUP-CC per proclamar a Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat, he de reconèixer el meu error. Ara bé, crec que després de com ha anat la llarga negociació de tot plegat convé fer una mica de reflexió perquè avui -al meu parer- no tot són flors i violes:

En primer lloc s'hauria de demanar a Artur Mas per què ha esperat al darrer moment per fer el pas al costat que molta gent li demanava per no encallar "el procés". Si sabia que l'acord no era possible si ell no hi era, perquè no va fer aquest gest abans?

En segon lloc, la CUP-CC haurà de donar moltes explicacions a la seva claca després de les dures condicions que li han imposat els seus ara socis de Junts pel Sí. Sobreviurà aquesta formació anticapitalista i independentista a la sotragada? Seran capaços els seus dirigents de garantir l'estabilitat a la que s'han compromès en l'acord?

Els dos grans partits que conformen Junts pel Sí, CDC i ERC, no resten al marge de la necessitat de fer reflexió interna. CDC ha obligat a plegar al seu fins ara líder indiscutible per fer possible aquest acord que el més probable no s'hauria pogut repetir si es tornaven a fer les eleccions pel mes de març. Esquerra, en canvi,  ha mantingut un paper molt discret en tot el procés de negociació. Per què ho ha fet? Per què no s'ha mullat una mica més?

Avui, tot i la satisfacció per l'acord i per la no repetició de les eleccions, tenc un regust agredolç de tot plegat. El procés no s'atura i potser agafa una nova embranzida, però tenc la sensació que aquest va a batzegades i a base d'acords en el darrer minut fet que, al meu parer, li resta força. El temps dirà que és el que acabarà passant, si "el procés" està viu o mort, però hores d'ara les sensacions són estranyes.

LA GRAN ESTAFA INDEPENDENTISTA

Avui és un dia trist per a l'independentisme català. El no de la CUP a investir a Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya posa fi a un llarg procés de construcció d'un nou país iniciat ara fa poc més de quatre anys per la societat civil catalana, que per primer cop a la història s'ha mobilitzat com mai per aconseguir l'alliberament nacional del país.

Amb la decisió de la CUP l'anomentat "procés català" està, al meu entendre, ferit de mort. Avui som molts els independentistes que ens sentim decebuts i que pensam que la política,  o millor dit,  els polítics,  no han estat a l'alçada de les circumstàncies.

És fàcil culpar a la CUP de la fi del procés per no haver acceptat investir a Artur Mas,  però crec que és fer una lectura massa simplista de tot plegat. La CUP ha estat coherent fent valer una de les seves promeses electorals. Crec sincerament que la culpa que ens trobam davant d'un escenari de noves eleccions al Parlament de Catalunya és de Junts pel Sí (ERC i CDC) i de la CUP.

En primer lloc, i pel que fa a CDC, diria que ha errat no oferint cap alternativa a Artur Mas a la presidència del Govern de la Generalitat.  El mateix Mas havia dit en reiterades ocasions que ell no seria un entrebanc per l'avanç del procés i la seva negativa ha fet que la CUP hagi forçat la convocatòria de noves eleccions.

En Segon lloc, dir que crec que Esquerra Republicana s'ha equivocat mantenit un segon pla en tot el procés negociador i no exigint a Convergència Democràtica que Artur Mas fes un pas enrere. Mas no va ser cap de llista a les elecciones del 27 de setembre i, per tant, qualsevol alternativa a la seva presidència era possible durant la transició nacional cap a la independència.

En darrer lloc esmentar el paper de la CUP,  que va dir que seria l'accelerador del procés cap a la independència i que, amb la seva decisió, haurà esdevingut tot el contrari. És de lloar la seva fermesa en la seva negativa a fer president a Artur Mas, però es pot criticar que hagin volgut vendre que això forma part del seu ADN. Com a molt però, només del 50 per cent del seu ADN, ja que m'agradarà veure que li passa en aquesr partit ara que bona part de l'independentisme,  molts d'ells cupaires, l'acusarà d'haver–li donat l'estocada a un procés ferm però també feble.

Avui la causa independentista catalana ha entrat a la UVI i molts deuen ser els seus detractors que la donen per morta. Només el temps dirà si això és així. Les eleccions del proper mes de març seran el termòmetre més fiable, tot i que, de ben segur, es quedarà lluny del 48 per cent de vot independentista. El meu vot no serà present en aquells comicis. Gràcies al trist paper de tots aquells en els que milions de ciutadans havíem dipositat la nostra confiança jo aquell diumenge de març em quedaré a casa,  ja que em sent estafat per la classe política catalana.

I davant d'aquesta gran estafa magradarà veure que fan ara l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. A la primera li diria que el millor que por fer es dissoldrer's.

Per cert, per mi ser independentista no vol dir anar contra Espanya, és simplement voler viure en un país lliure sense dependre de ningú més.