I ARA QUÈ?

En el meu anterior article, titulat La Gran estafa independentista, criticava, fa una setmana, la incapacitat dels partits sobiranistes d'arribar a un acord per investir a un nou president de la Generalitat fet que, al meu entendre i al de molta gent, donava per mort "el procés" cap a la independència.

Avui, després de l'acord "in extremis" de Junts pel Sí i la CUP-CC per proclamar a Carles Puigdemont com a 130è president de la Generalitat, he de reconèixer el meu error. Ara bé, crec que després de com ha anat la llarga negociació de tot plegat convé fer una mica de reflexió perquè avui -al meu parer- no tot són flors i violes:

En primer lloc s'hauria de demanar a Artur Mas per què ha esperat al darrer moment per fer el pas al costat que molta gent li demanava per no encallar "el procés". Si sabia que l'acord no era possible si ell no hi era, perquè no va fer aquest gest abans?

En segon lloc, la CUP-CC haurà de donar moltes explicacions a la seva claca després de les dures condicions que li han imposat els seus ara socis de Junts pel Sí. Sobreviurà aquesta formació anticapitalista i independentista a la sotragada? Seran capaços els seus dirigents de garantir l'estabilitat a la que s'han compromès en l'acord?

Els dos grans partits que conformen Junts pel Sí, CDC i ERC, no resten al marge de la necessitat de fer reflexió interna. CDC ha obligat a plegar al seu fins ara líder indiscutible per fer possible aquest acord que el més probable no s'hauria pogut repetir si es tornaven a fer les eleccions pel mes de març. Esquerra, en canvi,  ha mantingut un paper molt discret en tot el procés de negociació. Per què ho ha fet? Per què no s'ha mullat una mica més?

Avui, tot i la satisfacció per l'acord i per la no repetició de les eleccions, tenc un regust agredolç de tot plegat. El procés no s'atura i potser agafa una nova embranzida, però tenc la sensació que aquest va a batzegades i a base d'acords en el darrer minut fet que, al meu parer, li resta força. El temps dirà que és el que acabarà passant, si "el procés" està viu o mort, però hores d'ara les sensacions són estranyes.

LA GRAN ESTAFA INDEPENDENTISTA

Avui és un dia trist per a l'independentisme català. El no de la CUP a investir a Artur Mas com a president de la Generalitat de Catalunya posa fi a un llarg procés de construcció d'un nou país iniciat ara fa poc més de quatre anys per la societat civil catalana, que per primer cop a la història s'ha mobilitzat com mai per aconseguir l'alliberament nacional del país.

Amb la decisió de la CUP l'anomentat "procés català" està, al meu entendre, ferit de mort. Avui som molts els independentistes que ens sentim decebuts i que pensam que la política,  o millor dit,  els polítics,  no han estat a l'alçada de les circumstàncies.

És fàcil culpar a la CUP de la fi del procés per no haver acceptat investir a Artur Mas,  però crec que és fer una lectura massa simplista de tot plegat. La CUP ha estat coherent fent valer una de les seves promeses electorals. Crec sincerament que la culpa que ens trobam davant d'un escenari de noves eleccions al Parlament de Catalunya és de Junts pel Sí (ERC i CDC) i de la CUP.

En primer lloc, i pel que fa a CDC, diria que ha errat no oferint cap alternativa a Artur Mas a la presidència del Govern de la Generalitat.  El mateix Mas havia dit en reiterades ocasions que ell no seria un entrebanc per l'avanç del procés i la seva negativa ha fet que la CUP hagi forçat la convocatòria de noves eleccions.

En Segon lloc, dir que crec que Esquerra Republicana s'ha equivocat mantenit un segon pla en tot el procés negociador i no exigint a Convergència Democràtica que Artur Mas fes un pas enrere. Mas no va ser cap de llista a les elecciones del 27 de setembre i, per tant, qualsevol alternativa a la seva presidència era possible durant la transició nacional cap a la independència.

En darrer lloc esmentar el paper de la CUP,  que va dir que seria l'accelerador del procés cap a la independència i que, amb la seva decisió, haurà esdevingut tot el contrari. És de lloar la seva fermesa en la seva negativa a fer president a Artur Mas, però es pot criticar que hagin volgut vendre que això forma part del seu ADN. Com a molt però, només del 50 per cent del seu ADN, ja que m'agradarà veure que li passa en aquesr partit ara que bona part de l'independentisme,  molts d'ells cupaires, l'acusarà d'haver–li donat l'estocada a un procés ferm però també feble.

Avui la causa independentista catalana ha entrat a la UVI i molts deuen ser els seus detractors que la donen per morta. Només el temps dirà si això és així. Les eleccions del proper mes de març seran el termòmetre més fiable, tot i que, de ben segur, es quedarà lluny del 48 per cent de vot independentista. El meu vot no serà present en aquells comicis. Gràcies al trist paper de tots aquells en els que milions de ciutadans havíem dipositat la nostra confiança jo aquell diumenge de març em quedaré a casa,  ja que em sent estafat per la classe política catalana.

I davant d'aquesta gran estafa magradarà veure que fan ara l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. A la primera li diria que el millor que por fer es dissoldrer's.

Per cert, per mi ser independentista no vol dir anar contra Espanya, és simplement voler viure en un país lliure sense dependre de ningú més.

NOVA POLÍTICA PER REGENERAR LA DEMOCRÀCIA

Els partits polítics no se n'adonen -o almenys així sembla des de fora- que la societat està canviant a marxes forçades. Aquells que tenen responsabilitats de govern estan acostumats a fer i desfer sense comptar amb els ciutadans, els quals només els interessen per a la seva reelecció cada quatre anys. Ara, però, hi ha nous actors a l'escena política que els han posat nerviosos i als quals desacrediten a la mínima. Només cal escoltar el que diuen des dels totpoderosos PP i PSOE de Podemos, una formació que, en bona mesura, té les seves arrels en els moviments socials del 15M i del 22M.

El més sorprenent de tot és que el discurs radical de Podemos fa anys que el ve defensant Esquerra Unida sense massa fortuna. Ara, en canvi, ho diu Pablo Iglesias i la seva "troupe" i en pocs mesos s'han posat al capdavant de les enquestes electorals deixant enrere les velles maneres de fer política, ara totalment judicialitzades i desacreditades per la societat. Podemos fa un discurs radical que ara agrada escoltar a una bona part de la societat, cansada de dipositar les seves esperances en uns polítics - recordau a Zapatero?- que al final els acaben defraudant. 

L'establishment polític recela dels nous actors als quals veuen com una amenaça. Se les donen de demòcrates i en canvi utilitzen estratègies de "guerra bruta" contra seu. Això em fa pensar que potser no en són tant de demòcrates com ens volen fer creure i que l'únic que els interessa de veritat és conservar les les seves "poltrones" de poder des d'on continuar fent i desfent en benefici propi. Els múltiples casos de corrupció demostren que això ha estat així durant anys.

Estam a les portes d'un any que pareix que serà electoralment intens. Les primeres eleccions a les que potser ens haurem d'enfrontar serà a unes autonòmiques plebiscitàries seguides d'unes municipals per acabar amb unes generals. Entenc que els partits tradicionals pensin que el 2015 pot acabar sent el seu "annus horribilis", ja que potser es veuran superats per nous inquilins a les institucions que ens governen.

Davant d'això, farien bé "els de sempre" d'adaptar les seves estructures a la nova realitat social sorgida de la profunda crisi econòmica de la que pareix ens estam recuperant. Si no fan, potser acabaran sent residuals. El que li està passant al PSC, que de ser un gran partit i amb molt de poder a Catalunya està reculant a marxes forçades,  li pot acabar passant a qualsevol altre formació tradicional.

La veritat és que potser que fer foc nou és el que li cal a la nostra ara qüestionada democràcia, però crec que tampoc seria massa bo destruir-ho tot. Així que, benvinguts els nous i esperem que els que ja hi eren s'acabin adaptant a la nova realitat i comencin a treballar de veritat per qui els a triat, o sigui,  per als ciutadans.

VOTAREM EL 9 DE NOVEMBRE?

106 vs. 28 és el resultat de la votació que ha permès al Parlament de Catalunya l'aprovació de la Llei de consultes no refrendàries en la que el president Artur Mas basarà la signatura del decret que ha de permetre la celebració del referèndum sobre el futur polític de Catalunya el proper 9 de novembre. La veritat és que no puc negar que em sorprèn la determinació amb la que el convergent Artur Mas està portant a terme el timó del procés sobiranista que, recordem, té una àmplia base social.

El proper 9 de novembre som molts els ciutadans que volem votar, però el més segur és que no ho acabem fent o si ho fem sigui de manera simbòlica sense cap validesa legal ni jurídica. I això serà perquè el poc o gens democràtic govern de l'Estat, liderat pel plasmàtic* Mariano Rajoy, fomenta en les lletres N i O, o sigui en el NO, la seva resposta al que aquí anomenem Procés i que ells diuen "Desafío catalan". 

Aquells que volem votar i que volem respondre SÍ-SÍ a les dues preguntes de la consulta estem aquests dies una mica "decebuts" pel resultat del referèndum celebrat a Escòcia. Ho estem, però tenim enveja sana del democràtic procés que allà s'ha viscut i del  fair play entre Londres i Edimburg a l'hora de defensar els seus posicionaments. Madrid, en canvi, s'ha enrocat en el NO a tot. No a negociar no a permetre la consulta no a canviar la sacrosanta Constitución Española....NO, NO i NO. 

Moltes són les veus que diuen que, malgrat tota la parafernàlia, el proper 9 de novembre no votarem i no ho farem perquè el govern de Mariano Rajoy farà caure tot el pes de la llei, vehiculat a través del Tribunal Constitucional, per impedir-ho. Quin gran error. Optar per la via negacionista l'únic que provoca és que gent que mai no s'hauria significat sobre aquest tema perquè no anava amb ells ara ho fa a favor del sí. El percentatge d'independentistes, segons les enquestes, no para de créixer i més encara creix la gent que simplement desitja votar per dir-hi la seva. Els que volem votar ens arrisquem que, com a Escòcia, guanyi el NO. Negar aquest dret no és propi d'un Estat democràtic fet que referma la meva convicció que vivim en una falsa democràcia. 

Via Catalana de l'11 de setembre 2014.

El proper 9 de novembre el més segur que no votarem de forma "legal", d'acord amb les lleis espanyoles, i el més probable és que se'ns convoqui a unes eleccions plebiscitàries al cap de pocs mesos. Aquest és un camí indesitjat, ja que es portar el procés cap a la fractura, però la culpa d'aquesta fractura no serà d'aquells que volem votar i decidir, si no d'aquells que ens hauran negat fer-ho, que quedi clar. 

* Plasmàtic: Es diu d'un polític que fa les seves intervencions davant de la premsa a través d'un televisor de plasma i que no accepta preguntes.