PACTES POSTELECTORALS (II)

Han passat quasi 15 dies des de la celebració de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 24 de maig i els escenaris postelectorals es van aclarint. Després d'una primera setmana de "contactes", aquesta setmana que estam a punt de deixar enrere els partits s'han assegut a negociar per conformar majories que facilitin la governabilitat de les diferents administracions que estan en litigi. La fragmentació de consistoris i parlaments que va deixar la contesa electoral ha donat peu a multiplicitat de pactes possibles per formar governs.

Fins fa quatre dies, estàvem acostumats a veure que la força més votada - si no tenia majoria absoluta- era la que tenia l'opció d'encapçalar el govern amb el suport d'alguna altra força que els ajudava a completar la majoria necessària per manar amb tranquil·litat. Poques vegades tota l'oposició se sumava per "enderrocar" al partit més votat. Ara, però, l'escenari ha canviat. La fragmentació abans esmentada permet en molts casos múltiples combinacions per formar majories. Per conformar-les,  però, cal negociar i arribar a pactes.

A l'hora d'afrontar aquestes "negociacions", si és que s'arriben a produir,  els partits asseguren que es basaran en la confrontació de programes electorals, que l'interès és aconseguir llimar posicions per intentar conformar governs estables que permetin la governabilitat i estabilitat de l'administració en qüestió. A l'hora de la veritat,  però, sovint s'imposen les dinàmiques de partit i , fins i tot, els personalismes, el "jo vull ser l'alcalde !!!"

Aquestes darreres setmanes hem sentit molt a parlar de canvi, de renovació,  de noves maneres de fer política. Molts ciutadans - cansats de les maneres de fer dels "de sempre"- han decidit apostar per noves propostes electorals que han aconseguit mobilitzar un vot que de no haver existit aquests nous actors polítics de ben segur s'hauria quedat assegut al sofà de casa mirant la tele o anant a la platja sense passar per les urnes.

En alguns llocs el canvi ha estat possible i hores d'ara s'estan configurant noves majories. Barcelona, Badalona o Sabadell són alguns dels municipis que "estrenaran" batle. El mateix passarà en diverses comunitats autònomes com ara el País Valencià o les Illes Balears.  En d'altres, en canvi, tot i donar-se les condicions per produir-se aquest canvi - sovint necessari per higiene democràtica- aquest no serà possible perquè no s'ha arribat a acords entre els partits o coalicions que estaven "convidats" a ser-ne protagonistes.

D'aquest fet,  el més preocupant és que, en alguns casos, si el canvi no es produeix és perquè els autoproclamats profetes de la "nova política",  de les noves "maneres de fer", no accepten cedir l'alcaldia o presidència en pro del consens. En definitiva, potser no estam realment davant d'un canvi de manera de fer si no que assistim a un recanvi de persones i noms per assistir al mateix espectacle de sempre. Vos sona allò de "...mismos perros con distintos collares?" El temps dirà, però d'entrada les vibracions no són massa bones.

NOVA POLÍTICA PER REGENERAR LA DEMOCRÀCIA

Els partits polítics no se n'adonen -o almenys així sembla des de fora- que la societat està canviant a marxes forçades. Aquells que tenen responsabilitats de govern estan acostumats a fer i desfer sense comptar amb els ciutadans, els quals només els interessen per a la seva reelecció cada quatre anys. Ara, però, hi ha nous actors a l'escena política que els han posat nerviosos i als quals desacrediten a la mínima. Només cal escoltar el que diuen des dels totpoderosos PP i PSOE de Podemos, una formació que, en bona mesura, té les seves arrels en els moviments socials del 15M i del 22M.

El més sorprenent de tot és que el discurs radical de Podemos fa anys que el ve defensant Esquerra Unida sense massa fortuna. Ara, en canvi, ho diu Pablo Iglesias i la seva "troupe" i en pocs mesos s'han posat al capdavant de les enquestes electorals deixant enrere les velles maneres de fer política, ara totalment judicialitzades i desacreditades per la societat. Podemos fa un discurs radical que ara agrada escoltar a una bona part de la societat, cansada de dipositar les seves esperances en uns polítics - recordau a Zapatero?- que al final els acaben defraudant. 

L'establishment polític recela dels nous actors als quals veuen com una amenaça. Se les donen de demòcrates i en canvi utilitzen estratègies de "guerra bruta" contra seu. Això em fa pensar que potser no en són tant de demòcrates com ens volen fer creure i que l'únic que els interessa de veritat és conservar les les seves "poltrones" de poder des d'on continuar fent i desfent en benefici propi. Els múltiples casos de corrupció demostren que això ha estat així durant anys.

Estam a les portes d'un any que pareix que serà electoralment intens. Les primeres eleccions a les que potser ens haurem d'enfrontar serà a unes autonòmiques plebiscitàries seguides d'unes municipals per acabar amb unes generals. Entenc que els partits tradicionals pensin que el 2015 pot acabar sent el seu "annus horribilis", ja que potser es veuran superats per nous inquilins a les institucions que ens governen.

Davant d'això, farien bé "els de sempre" d'adaptar les seves estructures a la nova realitat social sorgida de la profunda crisi econòmica de la que pareix ens estam recuperant. Si no fan, potser acabaran sent residuals. El que li està passant al PSC, que de ser un gran partit i amb molt de poder a Catalunya està reculant a marxes forçades,  li pot acabar passant a qualsevol altre formació tradicional.

La veritat és que potser que fer foc nou és el que li cal a la nostra ara qüestionada democràcia, però crec que tampoc seria massa bo destruir-ho tot. Així que, benvinguts els nous i esperem que els que ja hi eren s'acabin adaptant a la nova realitat i comencin a treballar de veritat per qui els a triat, o sigui,  per als ciutadans.

REALMENT ENS GOVERNEN ELS MILLORS?

Vivim en un món en el que la política és omnipresent. Tot i el seu evident desprestigi social, la classe política té un gran poder de decisió sobre aspectes que afecten directament a les nostres vides. És per això que, al meu entendre, els governants, els que prenen aquestes decisions, haurien de ser els millors, els més ben prepararts de la nostra societat. La realitat, però, em fa pensar que potser no és així.

Estam immersos en una greu crisi econòmica i social per a la que ningú no te respostes. Es teoritza molt i el que es fa és més arreglar coses que per cercar solucions reals als problemes. En aquest darrers anys, per exemple, els governs -ja siguin central, autonòmics o locals- s'han dedicat a atorgar subvencions a tort i a dret per ajudar als afectats de la crisi o per "maquillar" les escandaloses xifres de l'atur amb plans d'ocupació de dubtosa utilitat. En canvi, els doblers destinats a recerca i generació d'innovació en l'àmbit empresarial s'han retallat.

El més preocupant de tot, però, és que la política no està responent a les demandes ciutadanes i els polítics tendeixen a culpar a tothom de la siutació en la que ens trobam sense acceptar cap culpa. Potser reconeixeran que s'han equivocat en alguna cosa, però al final sempre troben la manera de derivar la responsabilitat cap a un altre sector. N'hi ha prou escoltant alguns dels discursos dels mítings que es fan aquests dies de cara a les eleccions del 20N per adonar-se'n que els dirigents polítics es treuen les responsabilitats de sobre i es dediquen a culpar a l'altre. Això sí, ens prometen que faran i ens acusen de ser uns mals ciutadans si diem que passam de la política o que potser no anirem a votar.

És veritat que el dret a vot es va aconseguir al nostre país gràcies a la lluita de molts ciutadans que fins i tot s'hi van jugar la vida. M'agradaria veure, però, que dirien si ara veiessin l'ús que en fan els que ostenten el poder. Davant d'això jo em pregunto: Realment ens governen els millors?