PACTES POSTELECTORALS (II)

Han passat quasi 15 dies des de la celebració de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 24 de maig i els escenaris postelectorals es van aclarint. Després d'una primera setmana de "contactes", aquesta setmana que estam a punt de deixar enrere els partits s'han assegut a negociar per conformar majories que facilitin la governabilitat de les diferents administracions que estan en litigi. La fragmentació de consistoris i parlaments que va deixar la contesa electoral ha donat peu a multiplicitat de pactes possibles per formar governs.

Fins fa quatre dies, estàvem acostumats a veure que la força més votada - si no tenia majoria absoluta- era la que tenia l'opció d'encapçalar el govern amb el suport d'alguna altra força que els ajudava a completar la majoria necessària per manar amb tranquil·litat. Poques vegades tota l'oposició se sumava per "enderrocar" al partit més votat. Ara, però, l'escenari ha canviat. La fragmentació abans esmentada permet en molts casos múltiples combinacions per formar majories. Per conformar-les,  però, cal negociar i arribar a pactes.

A l'hora d'afrontar aquestes "negociacions", si és que s'arriben a produir,  els partits asseguren que es basaran en la confrontació de programes electorals, que l'interès és aconseguir llimar posicions per intentar conformar governs estables que permetin la governabilitat i estabilitat de l'administració en qüestió. A l'hora de la veritat,  però, sovint s'imposen les dinàmiques de partit i , fins i tot, els personalismes, el "jo vull ser l'alcalde !!!"

Aquestes darreres setmanes hem sentit molt a parlar de canvi, de renovació,  de noves maneres de fer política. Molts ciutadans - cansats de les maneres de fer dels "de sempre"- han decidit apostar per noves propostes electorals que han aconseguit mobilitzar un vot que de no haver existit aquests nous actors polítics de ben segur s'hauria quedat assegut al sofà de casa mirant la tele o anant a la platja sense passar per les urnes.

En alguns llocs el canvi ha estat possible i hores d'ara s'estan configurant noves majories. Barcelona, Badalona o Sabadell són alguns dels municipis que "estrenaran" batle. El mateix passarà en diverses comunitats autònomes com ara el País Valencià o les Illes Balears.  En d'altres, en canvi, tot i donar-se les condicions per produir-se aquest canvi - sovint necessari per higiene democràtica- aquest no serà possible perquè no s'ha arribat a acords entre els partits o coalicions que estaven "convidats" a ser-ne protagonistes.

D'aquest fet,  el més preocupant és que, en alguns casos, si el canvi no es produeix és perquè els autoproclamats profetes de la "nova política",  de les noves "maneres de fer", no accepten cedir l'alcaldia o presidència en pro del consens. En definitiva, potser no estam realment davant d'un canvi de manera de fer si no que assistim a un recanvi de persones i noms per assistir al mateix espectacle de sempre. Vos sona allò de "...mismos perros con distintos collares?" El temps dirà, però d'entrada les vibracions no són massa bones.

TÉ FUTUR EL PERIODISME?

La funció del periodista és explicar a la gent el que li passa a d'altra gent i el que passa en el món en general. Semblaria una tasca molt simple, però amb els anys aquesta s'ha anat desvirtuant i ara la professió navega sense un rumb definit. La crisi econòmica i la irrupció de les tecnologies de la informació en el nostre dia a dia també ha canviat la manera de treballar dels periodistes.

Anys enrere, els informadors teníem la potestat de ser els primers a explicar un succés o qualsevol altre esdeveniment a través de la ràdio o la televisió. Ara, però, el primer en fer-ho - o almenys de documentar-ho - pot ser qualsevol ciutadà que passi pel lloc, ho enregistri amb un smartphone i ho difongui a través de les xarxes socials. És periodisme això? Jo diria que no. Al meu entendre la tasca del periodista és explicar el que passa, però també donar les claus al lector-oient-telespectador per entendre-ho i això no és possible a través d'una foto i/o un twitt penjat a la xarxa a corre-cuita.

A part d'explicar la realitat, una altra funció del periodista, i del periodisme en general, és la de fiscalitzar al poder i donar veu als que normalment no en tenen. Aquesta tasca però, en l'actualitat, la feim - al meu entendre- molt malament. Donam veu al poder però quasi sense fiscalitzar-lo. Molt sovint els polítics i grans corporacions utilitzen els mitjans per difondre els seus missatges sense que des de la premsa se'ls qüestioni gaire per no dir gens. Massa sovint els interessos polítics i econòmics prevalen. Un exemple proper el tenim aquests dies a casa nostra. Pensau que el Grup Godó criticarà massa a la Generalitat si està a punt d'aconseguir sucosos ingressos gràcies a la gestió de la publicitat de TV3? Jo diria que no. S'hi juga massa diners ara que els ingressos per publicitat han caigut en picat.

I si parlam dels mitjans públics ens trobam davant d'una situació similar. Massa sovint, els interessos polítics prevalen per sobre dels interessos generals de la ciutadania. Els partits governants ràpidament es fan amb el control de la línia editorial dels mateixos i als periodistes no ens queda més remei que obeir les consignes si no vols restar marginat a la redacció. El que varem veure no fa massa amb el tancament de Canal 9 n'és un exemple que crec que es pot traslladar - en major o menor mesura- a qualsevol mitjà públic d'aquest país. Aquells que s'omplen la boca de democràcia i pluralitat es comporten molt sovint com a "dictadors" en la gestió dels mitjans que depenen de l'administració que gestionen.

Un fenomen molt freqüent en l'actualitat són les que jo anomeno "entrevistes amigues". El polític en qüestió -Artur Mas,  per exemple- va al "seu" mitjà - TV3 o Catalunya Ràdio- on sap que li faran preguntes còmodes - o no massa incòmodes-  i que no haurà de suar gens ni mica per respondre-les. Aquest exemple és traslladable a qualsevol altre mitjà públic del país. Per què no es fan preguntes sobre allò que potser s'ha fet malament? La resposta és molt simple: si el periodista arrisca s'hi juga el lloc de treball,  ja que ningú no el protegirà. Com voleu que passi si els seus caps sovint estan més a prop del polític que està assegut a la cadira, que l'ha nomenat,  que del periodista que fa la seva feina?

És  per aquests motius, pens, que els periodistes hem perdut bona part del nostre crèdit davant de la societat. La professió - i també les empreses editorials- s'ha "casat" amb el poder i seu molt sovint a la mateixa taula oblidant que qui té al davant no és un amic sinó un estament de la societat que ha de ser "vigilat" perquè no abusi del seu poder.

És veritat que, en part gràcies a la crisi econòmica, estan sorgint noves iniciatives periodístiques que s'allunyen del model tradicional d'explicar les coses . Aquestes iniciatives, però, sovint són molt febles econòmicament parlant i la seva difusió és escassa. Al meu entendre cal potenciar aquest periodisme que retorna als orígens, allunyat del poder polític i econòmic i que explica el que passa al món sense filtres. Només així potser aconseguirem salvar una professió hores d'ara ferida de mort. És a les nostres mans, la dels periodistes, aconseguir-ho.