EL MILLOR OFICI DEL MÓN

L'ofici de periodista, perquè és un ofici, no una professió,  és dels més macos que hi ha en aquest món. Tenir la possibilitat d'escoltar a la gent i explicar el que li passa a la resta per mirar de cercar solucions és de les coses que més m'agraden.  La veritat és que fa temps que dic que el periodisme està en hores baixes, el món de la comunicació en general, de fet. El periodistes - el periodisme- som necessaris. Donar veu als que no en tenen i fiscalitzar al poder són dues de les funcions que crec defineixen la nostra raó de ser. Ara bé,  potser en aquests moments aquestes atribucions no les feim del tot com correspondria. M'explic:

1. Donar veu en aquells que no en tenen, o que tenen menys possibilitats d'expressar-se. Aquesta funció crec que l'hem millorada de manera substancial gràcies, malauradament, a la crisi econòmica. El clam de la gent que ha patit els efectes de la crisis ha estat, i segueix essent, tan gran que era inevitable no fer-nos-en ressò com ho hem fet. Potser podríem haver-ho fet més i millor, però crec que tant malament no ho hem fet. Què hauria passat si les protestes de les PAH i d'altres col.lectius no haguessin estat àmpliament recollits per la premsa? Haurien reaccionat bancs i administracions públiques com ho han acabat fent? Segur que no.  Hauríem d'haver pressionat més,  potser sí. Recordem, però, que la crisi també ha afectat de manera molt contundent als mitjans de comunicació i durant els darrers anys més d'11 mil periodistes s'han quedat sense feina. No és una justificació, però la realitat és aquesta.

2. Fiscalitzar al poder. Ui !!! Aquí sí que ens queda camí per recórrer encara. Els que heu vist pel·lícules com la mítica "Tots els homes del president" o la més recent "Els arxius del Pentàgon" sabreu de que parl. Aquesta manera de fer del periodisme anglosaxó, que no dic que sigui perfecte però en això ens guanya,  aquí no la tenim. La connivència premsa-poder aquí encara és massa gran. A tots els nivells. I crec que els periodistes,  i molt especialment les empreses editor

es, en tenim bona part de culpa. Aquí molts periodistes aspiren a ocupar cadira en un gabinet de premsa i ser periodista "ras" tota la vida es considera un fracàs. Potser si els periodistes de base estassin millor pagats aquesta necessitat seria inexistent, però qui pot negar-se a un bon sou i a unes condicions de feina millor si fent de periodista ras les passa magres per subsistir? I les empreses editores serien més independents si no depenguessin tant de les subvencions públiques o dels avals bancaris.

Apunt a part em mereixen els mitjans de comunicació públics. Aquí tampoc s'estan fent les coses massa bé, tot i que hi ha excepcions. El polític de torn tendeix a creure que els mitjans que depenen de la seva administració són seus, quan en realitat són del poble, que és qui els paga. Crec que en aquest país encara ens falta cultura democràtica en aquest sentit i confiï que, amb el temps, tots els mitjans públics de l'Estat, siguin grans o petits, assoleixin una independència real. És complicat, però no impossible. A IB3, la televisió en la que ara tenc el privilegi de fer feina, crec que s'està assolint aquest repte que, reiter, no és fàcil tenint en compte la tradició de control i manipulació que es va imposar durant el franquisme. La societat té molt interioritzat que aquesta manipulació existeix, i cert que hi ha vegades que en alguns mitjans públics és molt evident, però vull pensar que l'exigència de neutralitat i pluralitat que demanda ara la societat acabarà fent canviar la tendència.

Malgrat tot,  vull pensar que el periodisme és més viu que mai, que li queda llarga vida i que ara més que mai els periodistes som imprescindibles. Cert és que li hem de demostrar a la societat que feim falta i que escoltam els seus problemes i ens ens feim ressò perquè qui els ha de resoldre els resolgui. Fent bona feina segur que ho aconseguirem.... Llarga vida al Periodisme, el millor ofici del món !!!

JE SUIS....QUI?

L'atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdó, el passat mes de gener, va aixecar, com no podia ser d'altra manera, una onada de solidaritat arreu del Planeta. Milions de persones varen aixecar la veu contra aquell atemptat que va colpir de ple la llibertat d'expressió i el que significa per a les democràcies d'arreu. Ara bé, aquella onada de solidaritat i de suport al setmanari francès no va estar exempta d'hipocresia.

L'exemple més clar del que dic - com va posar-se de manifest en el seu moment- el trobam a la gran manifestació que va tenir lloc a París dies després de l'atemptat i que estava encapçalada per caps de govern d'estats que, depen d'on, apliquen una vara de mesurar o n'apliquen una altra. Què hi feia el genocida del palestins Benjamin Netanyahu allà? I això només per citar un dels casos més flagrants.

No sóc estadista internacional i, per tant, d'allò que puc parlar és des de l'àmbit de la proximitat. D'allò que m'afecta com a ciutadà i també com a persona. En aquest sentit he de dir que lamento moltes de les imatges que llavors es van produir. La nostra classe política es va omplir la boca de llibertat d'expressió, una llibertat d'expressió que després a casa seva apliquen amb "matisos", per dir-ho finament.

Som periodista des de fa molts anys i puc dir que des de sempre he patit a uns polítics que no entenen el sentit real del que significa la paraula democràcia, que porta implícita la llibertat d'expressió. A l'Estat espanyol,  i per tant a Catalunya, els governants entenen que la democràcia és el dret a vot que exercim els ciutadans cada quatre anys i que, un cop ho hem fet, ells tenen llibertat absoluta per administrar aquell vot com els vingui de gust.

Al meu entendre, els programes electorals són una espècie de contracte que la força guanyadora d'uns comicis subscriu amb els tots els ciutadans i que és d'obligat compliment. Aquest contracte inclou el respecte cap en aquells que no els han votat i l'obligació de servir-los com als que sí que ho han fet. A la pràctica, però, això no és ben bé així. Al meu parer, no complir aquest contracte hauria d'estar tipificat al codi penal. Però ves per on, qui ha de decidir això són els mateixos que incompleixen aquest contracte amb els ciutadans. No confiï massa que ells mateixos canviïn la llei per forçar-los a fer allò que d'antuvi ja saben que no faran.

En l'àmbit que m'ocupa professionalment, el dels mitjans de comunicació, he de dir que quasi tots els governants actuen, per desgràcia, de la mateixa manera. Els mitjans de comunicació que "pengen" de l'administració que regenten, els públics,  han de ser "lleials" al seu projecte polític i la crítica ha de ser mínima, per no dir inexistent. Aquest fet s'accentua quan s'apropen eleccions. A les darreres setmanes el PP ha fet canvis a la cúpula de TVE per posar-hi periodistes afins al seu projecte relegant als professionals de la casa, la majoria dels quals tenen una solvència professional acreditada. El de TVE és un exemple flagrant, però malauradament passa a molts llocs.

La veritat és que aquesta manera de fer dels nostres mediocres polítics - ja siguin estatals, autonòmics o locals - em fa llàstima. Pens que ha arribat l'hora que els periodistes diguem prou i que comencem a fer la nostra feina tan bé com puguem. Sempre he dit que tenim la missió de fiscalitzar al poder i donar veu als que no en tenen. Quan facem bé la nostra feina, sense interferències empresarials o polítiques, potser recuperarem el crèdit que hores d'ara no tenim entre els ciutadans.

ELS HUMORISTES CONTRA L'ATEMPTAT

(fes click a sobre del títol per accedir a una exposició virtual de vinyetes promoguda per RSF.

TÉ FUTUR EL PERIODISME?

La funció del periodista és explicar a la gent el que li passa a d'altra gent i el que passa en el món en general. Semblaria una tasca molt simple, però amb els anys aquesta s'ha anat desvirtuant i ara la professió navega sense un rumb definit. La crisi econòmica i la irrupció de les tecnologies de la informació en el nostre dia a dia també ha canviat la manera de treballar dels periodistes.

Anys enrere, els informadors teníem la potestat de ser els primers a explicar un succés o qualsevol altre esdeveniment a través de la ràdio o la televisió. Ara, però, el primer en fer-ho - o almenys de documentar-ho - pot ser qualsevol ciutadà que passi pel lloc, ho enregistri amb un smartphone i ho difongui a través de les xarxes socials. És periodisme això? Jo diria que no. Al meu entendre la tasca del periodista és explicar el que passa, però també donar les claus al lector-oient-telespectador per entendre-ho i això no és possible a través d'una foto i/o un twitt penjat a la xarxa a corre-cuita.

A part d'explicar la realitat, una altra funció del periodista, i del periodisme en general, és la de fiscalitzar al poder i donar veu als que normalment no en tenen. Aquesta tasca però, en l'actualitat, la feim - al meu entendre- molt malament. Donam veu al poder però quasi sense fiscalitzar-lo. Molt sovint els polítics i grans corporacions utilitzen els mitjans per difondre els seus missatges sense que des de la premsa se'ls qüestioni gaire per no dir gens. Massa sovint els interessos polítics i econòmics prevalen. Un exemple proper el tenim aquests dies a casa nostra. Pensau que el Grup Godó criticarà massa a la Generalitat si està a punt d'aconseguir sucosos ingressos gràcies a la gestió de la publicitat de TV3? Jo diria que no. S'hi juga massa diners ara que els ingressos per publicitat han caigut en picat.

I si parlam dels mitjans públics ens trobam davant d'una situació similar. Massa sovint, els interessos polítics prevalen per sobre dels interessos generals de la ciutadania. Els partits governants ràpidament es fan amb el control de la línia editorial dels mateixos i als periodistes no ens queda més remei que obeir les consignes si no vols restar marginat a la redacció. El que varem veure no fa massa amb el tancament de Canal 9 n'és un exemple que crec que es pot traslladar - en major o menor mesura- a qualsevol mitjà públic d'aquest país. Aquells que s'omplen la boca de democràcia i pluralitat es comporten molt sovint com a "dictadors" en la gestió dels mitjans que depenen de l'administració que gestionen.

Un fenomen molt freqüent en l'actualitat són les que jo anomeno "entrevistes amigues". El polític en qüestió -Artur Mas,  per exemple- va al "seu" mitjà - TV3 o Catalunya Ràdio- on sap que li faran preguntes còmodes - o no massa incòmodes-  i que no haurà de suar gens ni mica per respondre-les. Aquest exemple és traslladable a qualsevol altre mitjà públic del país. Per què no es fan preguntes sobre allò que potser s'ha fet malament? La resposta és molt simple: si el periodista arrisca s'hi juga el lloc de treball,  ja que ningú no el protegirà. Com voleu que passi si els seus caps sovint estan més a prop del polític que està assegut a la cadira, que l'ha nomenat,  que del periodista que fa la seva feina?

És  per aquests motius, pens, que els periodistes hem perdut bona part del nostre crèdit davant de la societat. La professió - i també les empreses editorials- s'ha "casat" amb el poder i seu molt sovint a la mateixa taula oblidant que qui té al davant no és un amic sinó un estament de la societat que ha de ser "vigilat" perquè no abusi del seu poder.

És veritat que, en part gràcies a la crisi econòmica, estan sorgint noves iniciatives periodístiques que s'allunyen del model tradicional d'explicar les coses . Aquestes iniciatives, però, sovint són molt febles econòmicament parlant i la seva difusió és escassa. Al meu entendre cal potenciar aquest periodisme que retorna als orígens, allunyat del poder polític i econòmic i que explica el que passa al món sense filtres. Només així potser aconseguirem salvar una professió hores d'ara ferida de mort. És a les nostres mans, la dels periodistes, aconseguir-ho.