JE SUIS....QUI?

L'atemptat contra el setmanari satíric Charlie Hebdó, el passat mes de gener, va aixecar, com no podia ser d'altra manera, una onada de solidaritat arreu del Planeta. Milions de persones varen aixecar la veu contra aquell atemptat que va colpir de ple la llibertat d'expressió i el que significa per a les democràcies d'arreu. Ara bé, aquella onada de solidaritat i de suport al setmanari francès no va estar exempta d'hipocresia.

L'exemple més clar del que dic - com va posar-se de manifest en el seu moment- el trobam a la gran manifestació que va tenir lloc a París dies després de l'atemptat i que estava encapçalada per caps de govern d'estats que, depen d'on, apliquen una vara de mesurar o n'apliquen una altra. Què hi feia el genocida del palestins Benjamin Netanyahu allà? I això només per citar un dels casos més flagrants.

No sóc estadista internacional i, per tant, d'allò que puc parlar és des de l'àmbit de la proximitat. D'allò que m'afecta com a ciutadà i també com a persona. En aquest sentit he de dir que lamento moltes de les imatges que llavors es van produir. La nostra classe política es va omplir la boca de llibertat d'expressió, una llibertat d'expressió que després a casa seva apliquen amb "matisos", per dir-ho finament.

Som periodista des de fa molts anys i puc dir que des de sempre he patit a uns polítics que no entenen el sentit real del que significa la paraula democràcia, que porta implícita la llibertat d'expressió. A l'Estat espanyol,  i per tant a Catalunya, els governants entenen que la democràcia és el dret a vot que exercim els ciutadans cada quatre anys i que, un cop ho hem fet, ells tenen llibertat absoluta per administrar aquell vot com els vingui de gust.

Al meu entendre, els programes electorals són una espècie de contracte que la força guanyadora d'uns comicis subscriu amb els tots els ciutadans i que és d'obligat compliment. Aquest contracte inclou el respecte cap en aquells que no els han votat i l'obligació de servir-los com als que sí que ho han fet. A la pràctica, però, això no és ben bé així. Al meu parer, no complir aquest contracte hauria d'estar tipificat al codi penal. Però ves per on, qui ha de decidir això són els mateixos que incompleixen aquest contracte amb els ciutadans. No confiï massa que ells mateixos canviïn la llei per forçar-los a fer allò que d'antuvi ja saben que no faran.

En l'àmbit que m'ocupa professionalment, el dels mitjans de comunicació, he de dir que quasi tots els governants actuen, per desgràcia, de la mateixa manera. Els mitjans de comunicació que "pengen" de l'administració que regenten, els públics,  han de ser "lleials" al seu projecte polític i la crítica ha de ser mínima, per no dir inexistent. Aquest fet s'accentua quan s'apropen eleccions. A les darreres setmanes el PP ha fet canvis a la cúpula de TVE per posar-hi periodistes afins al seu projecte relegant als professionals de la casa, la majoria dels quals tenen una solvència professional acreditada. El de TVE és un exemple flagrant, però malauradament passa a molts llocs.

La veritat és que aquesta manera de fer dels nostres mediocres polítics - ja siguin estatals, autonòmics o locals - em fa llàstima. Pens que ha arribat l'hora que els periodistes diguem prou i que comencem a fer la nostra feina tan bé com puguem. Sempre he dit que tenim la missió de fiscalitzar al poder i donar veu als que no en tenen. Quan facem bé la nostra feina, sense interferències empresarials o polítiques, potser recuperarem el crèdit que hores d'ara no tenim entre els ciutadans.

ELS HUMORISTES CONTRA L'ATEMPTAT

(fes click a sobre del títol per accedir a una exposició virtual de vinyetes promoguda per RSF.