PACTES POSTELECTORALS (II)

Han passat quasi 15 dies des de la celebració de les eleccions municipals i autonòmiques del passat 24 de maig i els escenaris postelectorals es van aclarint. Després d'una primera setmana de "contactes", aquesta setmana que estam a punt de deixar enrere els partits s'han assegut a negociar per conformar majories que facilitin la governabilitat de les diferents administracions que estan en litigi. La fragmentació de consistoris i parlaments que va deixar la contesa electoral ha donat peu a multiplicitat de pactes possibles per formar governs.

Fins fa quatre dies, estàvem acostumats a veure que la força més votada - si no tenia majoria absoluta- era la que tenia l'opció d'encapçalar el govern amb el suport d'alguna altra força que els ajudava a completar la majoria necessària per manar amb tranquil·litat. Poques vegades tota l'oposició se sumava per "enderrocar" al partit més votat. Ara, però, l'escenari ha canviat. La fragmentació abans esmentada permet en molts casos múltiples combinacions per formar majories. Per conformar-les,  però, cal negociar i arribar a pactes.

A l'hora d'afrontar aquestes "negociacions", si és que s'arriben a produir,  els partits asseguren que es basaran en la confrontació de programes electorals, que l'interès és aconseguir llimar posicions per intentar conformar governs estables que permetin la governabilitat i estabilitat de l'administració en qüestió. A l'hora de la veritat,  però, sovint s'imposen les dinàmiques de partit i , fins i tot, els personalismes, el "jo vull ser l'alcalde !!!"

Aquestes darreres setmanes hem sentit molt a parlar de canvi, de renovació,  de noves maneres de fer política. Molts ciutadans - cansats de les maneres de fer dels "de sempre"- han decidit apostar per noves propostes electorals que han aconseguit mobilitzar un vot que de no haver existit aquests nous actors polítics de ben segur s'hauria quedat assegut al sofà de casa mirant la tele o anant a la platja sense passar per les urnes.

En alguns llocs el canvi ha estat possible i hores d'ara s'estan configurant noves majories. Barcelona, Badalona o Sabadell són alguns dels municipis que "estrenaran" batle. El mateix passarà en diverses comunitats autònomes com ara el País Valencià o les Illes Balears.  En d'altres, en canvi, tot i donar-se les condicions per produir-se aquest canvi - sovint necessari per higiene democràtica- aquest no serà possible perquè no s'ha arribat a acords entre els partits o coalicions que estaven "convidats" a ser-ne protagonistes.

D'aquest fet,  el més preocupant és que, en alguns casos, si el canvi no es produeix és perquè els autoproclamats profetes de la "nova política",  de les noves "maneres de fer", no accepten cedir l'alcaldia o presidència en pro del consens. En definitiva, potser no estam realment davant d'un canvi de manera de fer si no que assistim a un recanvi de persones i noms per assistir al mateix espectacle de sempre. Vos sona allò de "...mismos perros con distintos collares?" El temps dirà, però d'entrada les vibracions no són massa bones.

25 ANYS D'OFICI DE PERIODISTA (1989-2014)

Avui diumenge es compleixen 25 anys de la publicació del meu primer article en un mitjà de premsa escrita d'àmbit general. Va ser un 6 de juliol de l'any 1989 -un dijous- quan per sorpresa meva vaig veure que el Diario de Mallorca-Edició Comarca d'Inca havia triat el meu article per iniciar la publicació dels treballs finalistes del primer- i darrer, tot sigui dit- Certamen de Periodisme Jove. El treball era un reportatge titulat "Binissalem abans i ara", on repassava la el procés d'industrialització del poble durant els segles XIX i XX.

En aquella època jo havia acabat tercer de BUP i ja començava a rumiar quin camí havia de seguir després de COU. Animat per la meva professora de català Margalida Socias, em vaig presentar al concurs, que inesperadament vaig guanyar. Sempre he dit que potser serà l'article millor pagat de la meva vida, ja que ara per ara mai no he superat les 150 mil pessetes (900 euros) que vaig rebre de premi.

L'important d'aquest fet és que va ser clau pel meu esdevenir professional. En aquells moments m'estava plantejant fer Geografia i Història, que eren els estudis que més m'atreien dels que es podien fer a la Universitat de les Illes Balears. El premi, però, va fer que el Periodisme entràs en l'equació, tot i que tenia com a principal inconvenient que no es podia estudiar a Palma. S'havia d'anar a fora. Les meves primeres opcions eren Barcelona i Madrid, però la proximitat cultural va fer que me decantàs per la Universitat Autònoma de Barcelona. Gran decisió !!!

Mai tendré paraules suficients d'agraïment per les meves germanes Caterina i Esperança, qui des del primer moment em varen animar a marxar cap a Barcelona parlant-me d'amics seus que ja hi estudiaven la carrera. I evidentment, no puc oblidar l'esforç econòmic dels meus pares, que sempre varen estar al meu darrere donant-me suport.

Avui es compleixen 25 anys de l'inici del meu caminar en el món del periodisme d'una manera -diguem-li - "professional". Abans ja havia fet coses a l'escola i ja m'agradava, però per a mi la publicació de l'article al Diari de Mallorca marca un abans i un després en l'esdevenir personal i també professional.

Durant aquests 25 anys han passat moltes coses. He fet feina en diversos mitjans de comunicació com ara els diari Ultima Hora, Antena 3 TV, COM Ràdio, La Veu de Sant Joan, Ràdio Manlleu, Televisió Espanyola, Ona Mallorca fins arribar on estic ara, Ràdio Mollet. En tots aquests mitjans hi he après moltes coses,  però el que més m'omple són les persones que hi he conegut, algunes de les quals són bones amigues. No diré noms per no deixar-me a ningú. A tots, però, els agraeixo haver-me ajudat a créixer com a periodista i també com a persona.

Ara el periodisme està en hores baixes. La professió està patint d'una manera molt cruel els efectes de la crisi. Molts són els amics que s'han quedat sense feina i no sabeu com ho lamento. Jo també he vist perillar el meu lloc de treball,  tot i que - de moment- sembla que Ràdio Mollet continua. Som dels que pensa que ara més que mai fa falta bon periodisme per canviar les coses. És a les mans dels que tenim el privilegi de seguir en aquest ofici continuar aplicant la màxima que crec que millor defineix la professió: FISCALITZAR EL PODER I DONAR VEU ALS QUE NO EN TENEN.

Per cert, estren domini personalitzat: www.nofrepasqual.cat

L'EFECTE CAN VIES

Mentiria si digués que sabia de l'existència del centre autogestionat de Can Vies al Barri de Sants de Barcelona. Potser n'havia sentit a parlar qualque pic, però no hi havia parat atenció. Nos som persona que es mogui per aquests tipus de centre, però tampoc no em fan nosa i pens que fan una gran tasca social allà on estan instal·lats. Arran del desallotjament he llegit algunes informacions del que feien a la seva pàgina web i he de dir que em sembla d'allò més lloable i interessant. Faig aquesta introducció perquè no es pugui dir que ara m'apunt al carro de defensors de Can Vies simplement per anar en contra del sistema i res més.

Els moviments alternatius, sovint autors d'ocupacions d'edificis abandonats o tancats per destinar-los a la promoció de la cultura o a resoldre problemes d'habitatge, fa molts anys que hi són. Can Vies acabava de complir 17 anys d'existència i, pel que estic sentit, feia molt bona feina.

Al meu entendre, Can Vies li devia fer nosa a algun buròcrata de Transports Metropolitans de Barcelona, que -com que no paga dels seus- ha preferit gastar-se els diners (pensava que no n'hi havia) amb un enderroc innecessari i injustificat pel simple fet que allò li feia nosa i perquè és propietat de la seva empresa. Vaja, que prefereix que hi hagi un solar abans que un centre cultural, encara que sigui autogestionat i que no costa ni un cèntim als contribuents.

Podria arribar a entendre el desallotjament si l'edifici s'hagués d'enderrocar o rehabilitar per fer-hi alguna altra proposta social de caire públic, però en els temps que corren i amb la crisi econòmica i la ruïna econòmica de les administracions públiques dubt que això sigui això. Per tant, pens que després de 17 anys sense donar cap tipus de problema i fent una tasca social i cultural al barri, el desallotjament té un caire més polític que de cap altre tipus.

La rapidesa per desallotjar i demolir Can Vies demostra que el govern de la ciutat de Barcelona, presidit ara per Convergència i Unió, volia acabar depressa amb "el problema". El que no devien esperar, o en van calcular malament l'abast, era una resistència tan ferotge per part de nombrosos col.lectius ciutadans i socials.

La veritat és que no m'agrada la violència, però també crec que els polítics, amb unes lleis fetes sovint a la seva mida i pensades pel seu bon govern - al d'ells em referesc- sovint violenten la nostra societat amb accions injustes o poc justificades. Per aconseguir aquesta justificació s'escuden en unes lleis que posen als ciutadans com els dolents de la pel·lícula per d'aquesta manera actuar impunement. I a sobre tenen uns cossos policials que, armats fins a dalt, es dediquen a repartir llenya si no fas el que ells pensen que és bo per a tots ( o per a ells). És més, continuen en les seves talaies de poder i si els arriba una "pedra" fan escarafalls dient que són els radicals els que violenten la democràcia.

Estam davant d'un canvi de paradigma. Seria bo que els partits polítics, especialment aquells que governen, començassin a escoltar al poble de veritat i mirassin d'entendre que la gent està cansada de veure que per llençar pedres a la policia uns joves passen dues o tres nits als calabossos quan  Millets i Montulls i tota aquesta pesca s'enriuen de tots nosaltres a la cara i segueixen dormint a casa tranquil.lament després d'haver-nos robat a tots. O les coses canvien o de Can Vies en veurem uns quants més d'aquí a no massa.

Per cert, considero d'un oportunisme polític de molt malt gust que Xavier Trias digui ara que ell acceptarà la condició de no seguir enderrocant Can Vies si els seus defensors així li ho demanen. I perquè no ho feia abans?