No sé si hi ha cap manera de dir-li adéu a una mare, no sé si és possible fer-ho a la persona que t'ha donat la vida i que, de ben segur, t'ha estimat com mai ningú no t'ha estimat. Tot i això, jo ho vull intentar i, de ben segur, que no estaré a l'alçada de les circumstàncies, perquè és impossible estar-hi quan la persona a la que has de lloar et supera per tots els costats. Però, tot i així, ho intentaré....Na Catalina Costa Romaguera, aquest darrer és un llinatge que em té enamorat, va arribar al món un 30 d'octubre de l'any 1937, enguany hauria fet 82 anys. Era filla d'una família humil que vivia en un petit immoble, ara convertit en galeria d'art, situat als baixos de l'edifici del Temple de Palma. Sa mare, na Catalina Romaguera Esteve, era planxadora i son pare, en Josep Costa Palerm, més conegut com a Mestre Pep s'Eivissenc, era cuiner, un gran cuiner, per cert. Tots dos educaren com millor saberen a na Catalina, a qui vull dedicar aquestes paraules que, com he dit abans, segur que no estaran a l'alçada de la immensa persona que ha estat.
Potser hauria d'haver esperat uns dies a escriure aquest petit homenatge, ja que ara les emocions per la seva pèrdua estan encara a flor de pell. El cos, però, m'ho demana. Jo som el petit dels tres germans, dues germanes i jo, i m'atribuesc el títol honorífic de "Mimat de na Cati". Era "el fill" i a sobre el més petit dels tres.Per més inri, tenia els seus ulls !!! Na Cati, com la coneixien al poble, era una dona donada als demés, una dona que sempre tenia un somriure i unes bones paraules per als altres i a qui mai li va agradar ser el centre d'atenció de res. Li agradava passar desapercebuda, estar a un segon pla. Una qualitat, o potser un defecte, que hem heretat els seus fills.
Va fer sempre el bé, tant a casa com a fora. Per aquest motiu, quan dijous passat va morir, vaig decidir donar-ho a conèixer la a través de les xarxes socials. Estic segur que aquesta decisió a ella no li hauria agradat, però puc dir que m'han arribat centenars de missatges de condol i paraules amables cap a la seva persona. Unes paraules que m'han arribat al cor i que sé que, qui les ha dit, no les ha dites per dir. Na Cati es feia estimar.
Na Catalina Costa va morir la nit del dijous 14 de març, ella va triar el moment. Després de tres dies d'agonia i de comiat per part de la família més propera, va escollir un instant en que ella i jo estàvem sols a l'habitació per començar el camí cap a l'eternitat. Tot i així, Senyora com era, va voler que hi fóssim els seus tres fills i el seu marit, en Tolo. Jo, el seu mimat, simplement vaig ser el missatger de la "bona nova" del seu alliberament d'un cos que ja no la respectava després de 10 anys de malaltia. El darrer alè de vida el va fer amb els quatre al seu costat.
Actualment no som massa, per no dir gens, religiós i no em crec allò del cel i de l'infern que se'ns ha inculcat des de petits, però el que sí tenc clar és que, sigui on sigui, si és que ma mare és a qualque lloc (segur que sí), ella continuarà fent el bé i que ens continuarà estimant i vetllant per a tots nosaltres com sempre ha fet, fins i tot quan la cruel malaltia de l'Alzheimer li impedia exercir com la gran mare i esposa que ha estat......i que continua sent per a nosaltres.
Gràcies per tot mare. T'estimam !!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada