22M: UN MOVIMENT PER A L'ESPERANÇA

El passat 22 de març vaig tenir el privilegi de ser una de les milers (o milions) de persones que ens varem manifestar pels carrers de Madrid en l'anomenada Marxa de la Dignitat. No puc dir que fos dels més actius, ja que consider que els que realment van fer digna aquesta marxa varen ser totes aquelles persones que varen fer el camí a peu com a integrants d'alguna de les sis columnes procedents de diferents indrets d'Espanya, com ara Catalunya.

Malgrat no anar-hi a peu, el viatge en autocar des de Barcelona va ser força feixuc. De 48 hores que tenia el cap de setmana 16 ens les varem passar viatjant en condicions a les que no hi estic gens ni mica acostumat.

Malgrat això, l'arribada a Madrid el dissabte 22 al matí feia presagiar que estava a punt de formar part d'un dia important, d'aquells que al cap dels anys tens la satisfacció de dir "jo vaig ser-hi". Em passa el mateix amb la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012 en la que prop de 2 milions de catalans varem sortir al carrer per reclamar que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa.

La manifestació del 22 però res tenia a veure amb els somnis independentistes. Els que érem allà clamàvem, en primer lloc, contra el pagament del deute il.legitim i també contra les moltes retallades a l'Estat del Benestar que estam patint els ciutadans per culpa de pagament d'aquest deute per part dels nostres governats, que prefereixen salvar bancs a salvar persones de la misèria.
Com es va poder veure,  tot i el silenciament per part dels grans mitjans de comunicació, la manifestació va ser multitudinària i només els incidents provocats al final per la mateixa policia, estic convençut que així va ser, varen embrutar el que fins aquell moment havia estat una festa. Aquests incidents, encara que el Govern central vulgui fer creure a l'opinió pública que els que ens manifestàvem érem uns energúmens, per mi no desvirtuen per res el que es pretenia i pens que els nostres governants farien be d'escoltar el que aquell cap de setmana es va dir a Madrid. Els ciutadans volem canvis en la manera que els nostres dirigents ens governen i que si no són capaços de fer bé la seva feina afavorint una societat més justa i igualitària els acabarem desallotjant del poder i canviant de sistema.

El 22M va ser un clam. A diferència del 15M, que per desgràcia no es va estructurar en res massa concret per afavorir el canvi, aquest és un moviment que ha vingut per quedar-se. A Madrid jo vaig sentir moltes coses. Amb unes puc estar-hi més d'acord, amb d'altres no tant,  però sí que vaig copsar la veu me milers de persones que diuen en veu alta i sense por: Ja n'hi ha prou !!!

De les Marxes de la Dignitat hi trobareu informació més fiable que la que va aparèixer als grans mitjans de comunicació en algunes de les publicacions que trobareu al següent enllaç: PREMSA "ALTERNATIVA"

LES MEVES RAONS PER SER A MADRID EL 22M

Som fill del baby boom dels anys 70. Vaig tenir la sort de néixer quan la dictadura del general Franco era quasi ja morta i, per sort, no en vaig patir les conseqüències com sí ho havien fet els meus antecessors més immediats. Els meus padrins i als meus pares els va tocar viure pitjor del que jo he viscut fins ara. Els primers varen ensopegar de ple amb Guerra Civil quan eren joves en edat de construir el seu futur i els segons varen viure una infància plena de penúries provocades pels efectes d'aquella confrontació fratricida.

Donant un cop d'ull ràpid en aquest passat més immediat he de reconèixer que he estat un privilegiat. No m'ha tocat viure l'etapa fosca del franquisme que varen haver de patir els meus pares i els meus padrins i, tot i que sense ser fill de família rica,  mai no m'ha faltat de res. A casa sempre hi havia un plat a taula i he pogut cursar uns estudis que ara em permeten guanyar-me la vida, que en els temps que corren ja és molt.

Potser per culpa d'aquesta bonança mai no he tengut la necessitat de manifestar-me per res, de dur a terme cap reivindicació social. A les úniques manifestacions que he pres part a la meva vida són les que tenien lloc quan era a la universitat i fa dos anys a la que es va fer l'11 de setembre per reclamar la independència de Catalunya. En aquest "activisme" hi podria afegir la meva pertinença a alguna ong com ara Reporters Sense Fronteres o Aldeas Infantiles, les que em passen la quota pel banc periòdicament sense que jo hagi de fer res. Reconec que aquest és un bagatge molt pobre en defensa d'allò que ens és comú. Ara però, després d'aquesta llarga letargia he començat a despertar. Som dels que pensa que millor tard que mai per fer una cosa i ara crec que és un bon moment per fer-ho.

Amb la l'excusa de la crisi econòmica, els poders fàctics que ens governen han aprofitat per desmantellar progressivament l'Estat del Benestar que per a molts és la garantia de tenir una vida digna. A mi no em fa res pagar els meus impostos si sé que això reverteix en beneficis socials com ara l'educació, la sanitat o les infrastructures,  per citar-ne alguns exemples. Ens fan creure que no hi ha diners per pagar-ho tot,  però en canvi sí que n'hi ha per rescatar els bancs.

En tan sols 6 anys, les retallades han afectat a tot allò que és public. L'ensenyament, la sanitat, els serveis públics en general ja no són el que eren i difícilment ho tornaran a ser. Els ciutadans som, a més,  més pobres, ja que si no ens han congelat el sou ens l'han retallat i a sobre hem de pagar més per tot. I si tens la desgràcia de quedar-te a l'atur, ara menys de la meitat del que es cobrava d'indemnització quan no s'havia aprovat la maleïda reforma laboral. Aquests són només alguns exemples de tot allò que hem perdut els ciutadans. Qui s'ho ha quedat?  Els diners que abans servien per pagar tot això són ara en mans d'uns especuladors financers que extorqueixen a uns governants titelles. En aquesta gentussa ja li va bé la crisis perquè mentre nosaltres som més pobres ells cada dia són més rics.

Es per tot això, i perquè vull que ells meus fills puguin gaudir de tot allò que jo he tingut la sort de gaudir, que pens que ha arribat el moment d'aixecar-me i de dir PROU !!!  Tots junts ho podem aconseguir. Des del sofà de casa i lamentant-nos segur que no canviarem el rumb de les coses.

EL DIA 22 DE MARÇ TOTS HEM DE SER A MADRID  PER CRIDAR AMB UNA SOLA VEU.  
TOTS A LA MARXA PER LA DIGNITAT !!!