2009-2019: 10 ANYS DE LA MEVA DEPRESSIÓ

El 10 d'octubre es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental. Enguany, per a mi, aquesta diada agafa una especial rellevància perquè coincideix quasi en el temps amb el desè aniversari del diagnòstic d'una depressió, una depressió no massa severa, per sort,  però una depressió al cap i a la fi. De fet, aquesta depressió o crisi personal va ser l'inici d'un procés de molts canvis a la meva vida i que continuen hores d'ara.

A dalt fotos del 2009/10 i a baix, fotos recents. La mirada ho diu tot.

Sovint,  per feina,  tract temes relacionats amb la salut mental. Diuen les estadístiques que un de cada quatre ciutadans patirem qualque tipus de trastorn de salut mental al llarg de la nostra vida. Això fa que, al final, siguem moltes les persones que ens veurem abocades a rebre tractament. Cert és que de trastorns mentals n'hi ha de molts tipus i que cada persona viu el seu d'una manera molt diferent en funció del grau de severitat del mateix. Ara bé, jo crec, i xerr per experiència, que la voluntat de superació és fonamental. Almanco a mi em va ser útil.

En el meu cas, tot es va desencadenar després de tornar a la feina després de la baixa de paternitat de cinc mesos pel naixement de la meva filla Gemma. Al cap d'un mes de tornar a la feina,  a mitjans de desembre de 2009, continuava no adaptant-me al retorn. Entenia que després de cinc mesos sense anar a fer feina me costàs, però que al cap d'un mes me sentís pitjor no era massa normal. Va ser llavors que vaig prendre consciència que quelcom no anava bé i vaig decidir anar al metge qui em va diagnosticar un trastorn adaptatiu lleuger. Amb tot, al meu expedient mèdic hi va posar clarament: DEPRESSIÓ. Potser jo no ho hauria d'haver vist,  però ho vaig veure.

A part de l'estat d'ànim per terra i d'una tristesa immensa, la meva cara era un poema. En aquell moment m'havia de renovar el DNI i fins a tres vegades me vaig fer les fotos perquè no m'hi reconeixia (les podeu veure en aquest article). El metge em va receptar una dosi baixa de citalopram que, al principi, em va provocar un estat de somnolència i cansament quasi permanent. Tot i això,  vaig continuar anant a fer feina i no vaig faltar ni un sol dia per aquest motiu mentre va durar el tractament, que va ser d'un any i mig.


No relataré com vaig viure aquella etapa de la meva vida ni els motius que em feren entrar en "crisi personal", perquè hi ha coses que millor no remenar. Amb tot, sí vos diré que, en el meu cas,  jo volia posar-me bé. Era conscient que aquell estat no era el meu i que necessitava passar pàgina. Superar-ho !!!

Aviat farà 10 anys d'aquell episodi i després d'aquest temps mir enrere i sé que aquella "etapa fosca" em va fer evolucionar com a persona. En Nofre de l'any 2009 no té res a veure en el del 2019. Per tant,  tot i que la depressió m'ho va fer passar fatal, ara puc dir que en el fons ha estat positiva i que, tot i ser una malaltia, aquesta em va fer canviar.

Sé que hi ha gent que pateix molt per culpa de les malalties mentals i que el meu episodi s'allunya molt de malalties molt severes com pugui ser una depressió severa,  l'esquizofrènia o l'anorèxia o la bulímia,  per citar-ne algunes, però sí que puc dir que el desig de superar-ho i el suport de la gent del meu entorn varen fer que jo em recuperàs i que ara no em faci gens ni mica de por explicar que jo som una de les persones que, diu l'estadística, patirem qualque trastorn mental al llarg de la nostra vida. En el meu cas,  jo ja l'he patit i, qui sap, potser qualque dia m'hi torn a trobar, confiï que no.

Nota: Si he decidit explicar "la meva història" és perquè crec que no ens hem d'amagar. Som humans i la vida actual és complicada. No som màquines i pens que aquest article pot ser d'ajuda per aquelles persones que, en qualque moment, han patit o pateixen ara mateix una malaltia mental. He tardat 10 anys a posar negre sobre blanc la meva experiència. Som conscient que vivim en un món que estigmatitza a qui pateix un trastorn mental, però si no som capaços de fer passes endavant, mai aconseguirem acabar amb aquest estigma.