CATALUNYA ES REIVINDICA: ESCOLTEM-LA !!!

La veritat que feia mesos que no tenia necessitat d'escriure sobre l'actualitat del que passa al meu entorn, però la transcendència del que està passant aquests dies "m'obliga" a fer-ho. Com molts sabeu, he viscut més de 25 anys a Catalunya i en aquests moments, tot i que faig feina a Mallorca,  hi vaig quasi cada cap de setmana, ja que allà hi viuen els meus fills. Puc dir que conec bé la realitat catalana. I és més, quan era allà feia feina a Mollet i vivia a Vic, dues poblacions amb una realitat social molt diferent. En una fa 30 anys que hi governa el PSC i a l'altre ho fa el PdCAT (abans Convergència i Unió) des de l'any 1979. Mollet és poc o gens independentista i Vic, en canvi, ho és molt.

Aquests dies quasi és inevitable parlar del "Procés" i de tot el que està passant després del referèndum (il·legal?) d'autodeterminació que es va celebrar el passat 1 d'octubre.  I la veritat és que estic sorprès,  perquè, tot i pensar que la política interessava poc a la gent, ara resulta que tothom hi té qualque cosa a dir. El que més em dol, d'entrada, és la catalanofòbia que hi ha arreu de l'Estat,  fins i tot a Mallorca,  pel simple fet que una part important de la societat catalana, un 80 per cent diuen les enquestes,  volgués votar per decidir el seu futur com a país. He sentit a dir coses molt lletges contra el poble català com ara que només vol la independència pels doblers i que això del "sentiment de país" és una "patraña" que s'han  inventat per deixar la solidaritat interterritorial de banda i quedar-s'ho tot per a ells. No compartesc per res aquesta afirmació. El "sentiment" català és real i molta gent el comparteix.

No dic que tenguin part de raó els que ho diuen,  però farien bé també de revisar com des de certs partits polítics i mitjans de comunicació s'han llençat missatges contra Catalunya i contra els catalans que han acabat quallant. El "a por ellos" que sentíem no fa massa dies n'és una prova molt evident. I no dic que sigui generalitzat. Sé que a molts indrets de l'Estat espanyol hi ha molta gent que admira el poble català i li dóna suport en la seva reivindicació "nacional". El que passa és que potser a qui governa a Madrid li interessa més que vegem als que hi estat radicalment en contra, ja que són els que estan més a prop de l'ideari del govern del Partit Popular.

Espanya és un gran país, un país de contrasts i en el que hi viu gent molt diversa. Un país que ha passat d'una dictadura ferotge a una "democràcia" parlamentària envejada arreu. El que no ha fet bé l'Estat espanyol ha estat curar les ferides d'aquell període ignominiós de quaranta anys de durada. Encara ara hi ha vencedors i vençuts, quan aquesta fase hauria d'estar més que superada. Avui mateix (5/10/2017),  al cementeri de Montuïri, on hi cerquen a quatre republicans represaliats pel franquisme, hi han aparegut pintades de caire feixista. I és que, ens agradi o no, encara hi ha molts defensors de l'Antic Règim a casa nostra.

Com he dit abans, conec d'aprop la realitat catalana i estic convençut que si des dels diversos governs de l'Estat s'hagués "mimat" més a Catalunya i respectat més la seva idiosincràsia ara no seríem on som. El famós "apoyaré el Estatut que apruebe el Parlament de Catalunya" per part de Zapatero i la retallada que aquest va patir després de la impugnació d'una trentena d'articles per part del Partit Popular davant del Tribunal Constitucional, són el germen del moviment independentista català actual. Si en això hi afegim els devastadors efectes de la crisi econòmica a sobre de la població, el còctel està servit.

El cop del Constitucional contra l'Estatut català va ser demolidor. Veure com  l'Estatut d'Andalusia té en vigor els mateixos articles que es varen suspendre a Catalunya va ser la gota que va fer vessar el tassó i que va activar el moviment ciutadà sustentat des de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. He assistit a quasi totes les manifestacions de les diades de l'11 de setembre dels darrers anys i puc dir que han estat un clam festiu contra aquesta discriminació. Si Espanya hagués "estimat" més a Catalunya, ara no seriem on som,  reiter.

Parlem ara del paper dels polítics. D'una banda tenim al govern del Partit Popular, que s'ha de dedicat a posar el que diu la Constitució per bandera i de l'altre tenim al Govern català, ara liderat per Junts pel Sí. No estic d'acord en la manera de fer de cap dels dos. El famós xoc de trens que s'anunciava des de feia temps ja s'ha produït i, malauradament, les víctimes han estat els civils que n'han patit les conseqüències a cop de porra. Crec que cap dels dos governs ha actuat correctament, però també és cert que qui té el poder, en aquest cas l'Estat espanyol,  li ha deixat poques opcions o marge de maniobra al català. Amb tot, "violentar" la legislació espanyola no em sembla la millor manera d'assolir l'objectiu de la independència. Hi havia altres vies? Hi són encara? Confiï que sí.

Aquests dies hem vist la cara més fosca de l'Estat espanyol retallant drets civils i actuant contra la ciutadania de manera indiscriminada. Volien fer por i ho han  aconseguit, tot i que la gent és més valenta del que aquests governants es pensen. Fins i tot crec que als polítics catalans els ha sorprès la solidesa del poble català davant les porres de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. He dit molts pics que els agents enviats a Catalunya feien la seva feina,  però potser l'haurien pogut fer "pitjor" sent la població civil indefensa la que rebia els cops. El seguiment massiu de la vaga del 3 d'octubre demostra la repulsa del poble català contra la violència d'Estat.

S'acosten dies d'incertesa, dies complicats i en els que potser tornarem a veure a les forces i cossos de seguretat de l'Estat actuant contra la població civil catalana que reclama la llibertat del seu país. Esperem que no passi i que després de la rauxa, s'imposi el seny. Els discursos de Felip VI i la rèplica del president Puigdemont fan entreveure que estam arribant al clímax d'aquest història i que quan s'hi hagi arribat, que supòs serà la Declaració Unilateral d'Independència, tot serà diferent. A dialogar amb totes les cartes a sobre la taula i intentar arribar a acords, siguin els que siguin, encara hi són a temps.. No intentar-ho seria un gran error imperdonable. A veure qui s'atreveix a rebutjar aquesta opció.