El passat 22 de març vaig tenir el privilegi de ser una de les milers (o milions) de persones que ens varem manifestar pels carrers de Madrid en l'anomenada Marxa de la Dignitat. No puc dir que fos dels més actius, ja que consider que els que realment van fer digna aquesta marxa varen ser totes aquelles persones que varen fer el camí a peu com a integrants d'alguna de les sis columnes procedents de diferents indrets d'Espanya, com ara Catalunya.Malgrat no anar-hi a peu, el viatge en autocar des de Barcelona va ser força feixuc. De 48 hores que tenia el cap de setmana 16 ens les varem passar viatjant en condicions a les que no hi estic gens ni mica acostumat.
Malgrat això, l'arribada a Madrid el dissabte 22 al matí feia presagiar que estava a punt de formar part d'un dia important, d'aquells que al cap dels anys tens la satisfacció de dir "jo vaig ser-hi". Em passa el mateix amb la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012 en la que prop de 2 milions de catalans varem sortir al carrer per reclamar que Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa.
La manifestació del 22 però res tenia a veure amb els somnis independentistes. Els que érem allà clamàvem, en primer lloc, contra el pagament del deute il.legitim i també contra les moltes retallades a l'Estat del Benestar que estam patint els ciutadans per culpa de pagament d'aquest deute per part dels nostres governats, que prefereixen salvar bancs a salvar persones de la misèria.Com es va poder veure, tot i el silenciament per part dels grans mitjans de comunicació, la manifestació va ser multitudinària i només els incidents provocats al final per la mateixa policia, estic convençut que així va ser, varen embrutar el que fins aquell moment havia estat una festa. Aquests incidents, encara que el Govern central vulgui fer creure a l'opinió pública que els que ens manifestàvem érem uns energúmens, per mi no desvirtuen per res el que es pretenia i pens que els nostres governants farien be d'escoltar el que aquell cap de setmana es va dir a Madrid. Els ciutadans volem canvis en la manera que els nostres dirigents ens governen i que si no són capaços de fer bé la seva feina afavorint una societat més justa i igualitària els acabarem desallotjant del poder i canviant de sistema.
El 22M va ser un clam. A diferència del 15M, que per desgràcia no es va estructurar en res massa concret per afavorir el canvi, aquest és un moviment que ha vingut per quedar-se. A Madrid jo vaig sentir moltes coses. Amb unes puc estar-hi més d'acord, amb d'altres no tant, però sí que vaig copsar la veu me milers de persones que diuen en veu alta i sense por: Ja n'hi ha prou !!!
De les Marxes de la Dignitat hi trobareu informació més fiable que la que va aparèixer als grans mitjans de comunicació en algunes de les publicacions que trobareu al següent enllaç: PREMSA "ALTERNATIVA"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada