LES MEVES RAONS PER SER A MADRID EL 22M

Som fill del baby boom dels anys 70. Vaig tenir la sort de néixer quan la dictadura del general Franco era quasi ja morta i, per sort, no en vaig patir les conseqüències com sí ho havien fet els meus antecessors més immediats. Els meus padrins i als meus pares els va tocar viure pitjor del que jo he viscut fins ara. Els primers varen ensopegar de ple amb Guerra Civil quan eren joves en edat de construir el seu futur i els segons varen viure una infància plena de penúries provocades pels efectes d'aquella confrontació fratricida.

Donant un cop d'ull ràpid en aquest passat més immediat he de reconèixer que he estat un privilegiat. No m'ha tocat viure l'etapa fosca del franquisme que varen haver de patir els meus pares i els meus padrins i, tot i que sense ser fill de família rica,  mai no m'ha faltat de res. A casa sempre hi havia un plat a taula i he pogut cursar uns estudis que ara em permeten guanyar-me la vida, que en els temps que corren ja és molt.

Potser per culpa d'aquesta bonança mai no he tengut la necessitat de manifestar-me per res, de dur a terme cap reivindicació social. A les úniques manifestacions que he pres part a la meva vida són les que tenien lloc quan era a la universitat i fa dos anys a la que es va fer l'11 de setembre per reclamar la independència de Catalunya. En aquest "activisme" hi podria afegir la meva pertinença a alguna ong com ara Reporters Sense Fronteres o Aldeas Infantiles, les que em passen la quota pel banc periòdicament sense que jo hagi de fer res. Reconec que aquest és un bagatge molt pobre en defensa d'allò que ens és comú. Ara però, després d'aquesta llarga letargia he començat a despertar. Som dels que pensa que millor tard que mai per fer una cosa i ara crec que és un bon moment per fer-ho.

Amb la l'excusa de la crisi econòmica, els poders fàctics que ens governen han aprofitat per desmantellar progressivament l'Estat del Benestar que per a molts és la garantia de tenir una vida digna. A mi no em fa res pagar els meus impostos si sé que això reverteix en beneficis socials com ara l'educació, la sanitat o les infrastructures,  per citar-ne alguns exemples. Ens fan creure que no hi ha diners per pagar-ho tot,  però en canvi sí que n'hi ha per rescatar els bancs.

En tan sols 6 anys, les retallades han afectat a tot allò que és public. L'ensenyament, la sanitat, els serveis públics en general ja no són el que eren i difícilment ho tornaran a ser. Els ciutadans som, a més,  més pobres, ja que si no ens han congelat el sou ens l'han retallat i a sobre hem de pagar més per tot. I si tens la desgràcia de quedar-te a l'atur, ara menys de la meitat del que es cobrava d'indemnització quan no s'havia aprovat la maleïda reforma laboral. Aquests són només alguns exemples de tot allò que hem perdut els ciutadans. Qui s'ho ha quedat?  Els diners que abans servien per pagar tot això són ara en mans d'uns especuladors financers que extorqueixen a uns governants titelles. En aquesta gentussa ja li va bé la crisis perquè mentre nosaltres som més pobres ells cada dia són més rics.

Es per tot això, i perquè vull que ells meus fills puguin gaudir de tot allò que jo he tingut la sort de gaudir, que pens que ha arribat el moment d'aixecar-me i de dir PROU !!!  Tots junts ho podem aconseguir. Des del sofà de casa i lamentant-nos segur que no canviarem el rumb de les coses.

EL DIA 22 DE MARÇ TOTS HEM DE SER A MADRID  PER CRIDAR AMB UNA SOLA VEU.  
TOTS A LA MARXA PER LA DIGNITAT !!!