RAUXA......I SENY !!!.

Fa molt temps que dic que vaig venir a viure a una comunitat autònoma de l'Estat on vaig néixer i que acabaré fent-ho en un de diferent sense canviar de lloc de residència. Avalen aquesta tesi els esdeveniments que s'estan produint després de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre i en la que un milió i mig de persones - o 600 mil, tan se val - van reclamar la independència per a Catalunya.

Estam vivint uns dies trepidants, emocionants diria, i això que encara no ha passat res; res encara no ha canviat en la realitat. Tot el que està succeint forma part, de moment, de l'imaginari col·lectiu, està instal.lat en l'àmbit del desig d'una part de la societat catalana des de fa molt de temps, però res més. En aquests moments estam especulant sobre com ha de ser el nou Estat català, però no s'ha mogut ni una coma de les lleis que molts consideram que ens oprimeixen.

Hores d'ara vivim encara en la rauxa. La il·lusió del procés que s'ha iniciat ha embriagat a una part de la població mentre que l'altra s'ho mira amb expectació i fins i tot por. Una por que polítics i mitjans de comunicació de l'altre cantó de l'Ebre alimenten anunciant que mos cauran a sobre les 7 plagues de l'Apocalipsi si Catalunya esdevé un Estat independent. Aquesta batalla, esperem que només sigui dialèctica, acaba tot just de començar. La maquinària política dels espanyols per evitar que Catalunya s'independitzi s'ha posat en marxa i de ben segur jugarà fort les seves cartes. Podem esperar que jugaran brut, molt brut.

Els mitjans de comunicació han posat el focus a Catalunya.

La rapidesa en que s'estan succeint els esdeveniments ens ha agafat a tots amb el pas canviat. Ningú, ni fins i tot els més optimistes, es pensaven que el debat sobre la independència deixaria de formar part de l'imaginari d'una part de la societat - una quimera li diu el rei dels espanyols- a ser un objectiu possible que de cop i volta s'ha instal·lat en el primer pla de l'agenda política estatal i , fins i tot, internacional.

Després de la rauxa, però,  ha de venir el seny. En aquesta qüestió s'ha de caminar en pas ferm però sense presses. Si Catalunya va perdre la seva independència com a poble l'any 1714 -aviat farà 300 anys- per culpa dels Decrets de Nova Planta no podem pretendre canviar l'statu quo actual en dos dies.

És cert que part de la societat ha somiat des de llavors en recuperar les llibertats com a poble però igualment cert és que aquesta massa social, segons sempre s'ha dit, fins no fa massa només rondava el 20 per cent de la població, una xifra que - pel que sembla- ara s'ha disparat i ja sobrepassa el 50 per cent, segons alguns estudis d'opinió.

Fa bé el president Mas d'asserenar els ànims. Després del fracàs de la reunió amb Mariano Rajoy per demanar-li un pacte fiscal,  ara cal estudiar molt bé els passos a seguir. Hi ha qui diu que el procés que s'ha iniciat no té aturador i que Catalunya esdevindrà un Estat en poc temps, d'altres demanen reflexió i seny i mirar de restablir ponts de diàleg amb Madrid per intentar reconduir la situació. Vaja, que cadascú hi diu la seva en funció dels interessos que s'hi juga.

Davant d'aquest guirigall el que caldria és que es deixàs opinar al poble a través d'un referèndum. El resultat d'aquesta consulta - que per força haurà de ser il·legal - permetrà saber la força real de l'independentisme a Catalunya i si és legítim que el Parlament proclami la secessió d'Espanya. Només així la Comunitat Internacional avalarà el nou Estat i a Madrid no li quedarà més remei que callar i acatar.

Dit tot això,  no vull deixar de fer esment a la crítica situació econòmica en la que ens trobam per culpa de la crisi . No vull aixafar la guitarra a ningú,  però esper que els polítics que ens governen no estiguin jugant amb nosaltres, amb els nostres sentiments, per desviar el focus d'atenció sobre la mala gestió econòmica dels darrers anys i que estan provocant el progressiu desmantellament del nostre de per si ja precari Estat del Benestar, si el comparam amb el de països més avançats. El desig d'independència no ha de servir per tapar les vergonyes d'una classe política que fa anys que no està a l'alçada de les circumstàncies i que ha governat a cop d'enquesta i talonari, gastant allò que no teníem i que ara ja pagam amb escreix.