CATALUNYA PLORA

Catalunya és un gran país, però que té un gran defecte i és que plora massa. Vaig venir a viure al Principat l’any 1990 procedent de Mallorca i sempre he admirat el caràcter català per defensar els seus interessos. Mirat des de dintre, però, el meu pensament ha variat una mica.

Si bé es veritat que durant aquests anys he estat testimoni del creixement del pensament sobiranista – i també independentista- entre la població, també ho és que poc han canviat les coses a nivell polític. Un exemple és que el nou Estatut no ha resolt cap dels problemes de relació entre Espanya i Catalunya.  

Des de l’any 1990, per la presidència del Govern de la Generalitat de Catalunya hi ha desfilat quatre presidents diferents i tots quatre han actuat sempre igual respecte al govern de l’Estat.  Han fet la “pataleta” i poca cosa més. 

Quan són a Catalunya tots s’omplen la boca d’injustícia, de robatori, d’espoli fiscal..., però quan van a La Moncloa a negociar, tots surten amb la cua entre les cames i tornen cap a casa “plorant” pel poc que ens estimen a la resta de l’Estat, però poca cosa més.

Convergència i Unió va guanyar les passades eleccions catalanes fent bandera d’un viratge sobiranista i, fins i tot,  independentista. A l’hora de la veritat, però, fa el de sempre: plorar.

La gran promesa electoral era la de la consecució d’un pacte fiscal. Diuen que faran el que calgui per assolir-lo i la primera mesura adoptada es la de facilitar la governabilitat del PP a Madrid, que recordem té majoria absoluta.  Sincerament,  aquesta és una postura que em sembla del tot servil i que de res ajuda a assolir l’objectiu d’un millor finançament. A Madrid de ben segur que se’n riuen de la “responsabilitat” catalana. Deuen tenir clar, però, que d’Euro no ens en tornaran ni un dels que ja s’han emportat.  Potser ara sí cal un veritable cop de puny a sobre de la taula i si no els agrada, doncs cadascú a casa seva.