DIES DIFÍCILS.....

Escric això en un moment en que la societat espanyola està majoritàriament confinada a casa seva per culpa de la pandèmia del coronavirus (COVID-19). A les zero hores de diumenge passat entrava en vigor el decret d'Estat d'Alarma per combatre el virus decretat pel Govern espanyol. Es tracta d'un decret que si bé ens diuen que no lesiona les nostres llibertats personals, aquestes queden greument limitades.

Com a tots els ciutadans, l'anunci del decret, divendres 13, ens va agafar amb el peu canviat. En el meu cas, aquell dia havia d'agafar un avió per - com quasi cada divendres- volar a Barcelona per passar el cap de setmana amb els meus fills, que viuen a Vic . Després de la solemne - i també buida de contingut- declaració de Pedro Sánchez, em vaig sentir molt indefens.  Sense saber ben bé que fer vaig anar fins a l'aeroport i allà ningú no sabia res. Disposava de mitja hora escassa per decidir si pujava a l'avió o si, per contra, em quedava a terra, ja que en aquell moment la tornada era incerta. Gràcies al consell d'una treballadora d'Air Europa, vaig decidir no volar.  

Han passat ja 5 dies des d'aquell moment i, malgrat la renúncia a passar el cap de setmana a prop de'n Lluc i na Gemma,  crec que va ser la decisió més assenyada. En aquest cas el cap va guanyar al cor, perquè no és fàcil prendre una decisió com aquesta sense tenir tota la informació necessària per prendre-la. El confinament de la població i les mesures cada vegada més restrictives de moviment de les persones fa que, ara mateix,  jo no sàpiga quan podré tornar abraçar i fer una besada  als meus fills. Estic segur que, com jo,  hi ha molta gent que no sap quan podrà tornar a veure en directe als seus éssers estimats. Per sort tenim les noves tecnologies que alleugen aquest fet, ja que ara és possible fer video-cridades que són millors que una conversa per telèfon. Almanco per jo. 

La pandèmia global del COVID-19 ho està canviant tot a marxes forçades. En pocs dies hem passat de riuren'ns de la compra massiva de paper higiènic als supermercats a tenir por i a mantenir la distància de seguretat quan ens creuam amb qualcú pel carrer, si és que tenim la "sort" de poder sortir. En el meu cas, la tenc perquè faig feina.

Estam assistint als primers dies del confinament generalitzat de la població. (Dic generalitzat perquè jo que puc circular, encara veig molta gent que pot fer-ho. El país està bastant aturat, però no del tot.) Si feim cas a les xarxes socials, la gent s'ho està agafant prou bé i són molt interessants les propostes culturals i solidàries que envolten aquest confinament.  No sé si aquest "positivisme" generalitzat es mantindrà si la cosa s'allarga, ja que ara ja es comenta que - en els millors dels casos- es mantendrà fins després de Setmana Santa. Esperem que sigui curt i que, quan s'acabi,  la nostra societat hagi millorat. Es diu sovint que les crisis són "oporunitats". Jo confiï cegament en aquesta màxima i esper que, després de la pandèmia,  el nostre món sigui una mica millor del que teniem abans.

Com a periodista estic assistint en directre al que comporta aquesta crisi sanitària de primera magnitud. Aquests dies els espais informatius d'IB3 Televisió els dedicam quasi de manera íntegra a parlar de les afectacions que suposen les restriccions de moviments que s'han establert. Puc dir que no és una tasca fàcil,  primer perquè ens exposam al virus (tot i que prenem mesures de prevenció), però el que a mi més em colpeix és veure buids llocs que fa pocs dies estaven plens de vida. És una imatge dura de païr, sobretot al vespre, quan l'activitat disminueix al mínim i la foscor ho envaeix quasi tot. Recórrer carrers i places fa, fins i tot, una mica de por. És una imatge dantesca que esper s'acabi el més aviat possible. Per això, quedau-vos a casa. Com més disciplitants siguem més aviat s'acabarà aquest malson. I si heu de sortir,  preneu totes les mesures de d'autoprotecció possibles. Amb elles vos protegireu i protegireu als demés i, sobretot, protegireu a les persones més vulnerables.