I - INDE - INDEPENDÈNCIA !!!

Aquest va ser un dels crits més sovintejats el passat dia 11 de setembre pels carrers de Barcelona. Tot i que hi ha qui va voler desviar l'atenció dient que es tractava d'una gran manifestació en la que els assistents expressaven el seu descontentament per les retallades, la veritat és que jo, que vaig ésser-hi, no vaig veure cap pancarta ni sentir cap eslògan que anàs en aquell sentit.

La manifestació de l'11 de setembre d'enguany era clarament independentista i qui digui el contrari menteix. No sé si varem ser 600 mil o un milió i mig les persones que ens varem manifestar pels carrers del centre de la capital catalana. El que sí és segur és que érem molts i que tots hi havíem anat pel mateix o sigui, per demanar la independència del nostre país. Potser els motius de cadascú per fer-ho potser eren diversos, però la reivindicació era una sola.

Hàbilment, Artur Mas ha recollit el testimoni de l'Assemblea Nacional Catalana - que havia convocat la marxa-  i proclama als quatre vents la necessitat de bastir Catalunya d'estructures d'Estat. Ara bé, ara té una patata calenta entre les mans. I és que en política els temps s'han de mesurar molt bé. El president de la Generalitat ha de saber trobar ara la mesura justa en les seves declaracions i accions. Un excés d'eufòria pot espantar als independentistes moderats,  ja que provocarà reaccions airades dels més espanyolistes que ens diran que ser lliures ens abocarà a l'apocalipsi. Si es passa de tou desencisarà a la gran massa social que dia 11 va sortir al carrer.

Que cal fer ara, idò? Al meu entendre Artur Mas ha de caminar sense presses però sense pausa cap al seu objectiu i si a Madrid no li fan cas en la reivindicació d'un millor finançament ha de convocar eleccions i mirar d'aconseguir que el proper Parlament de Catalunya sigui sobiranista. Val a dir que el camí cap a la independència ha de figurar clarament als programes electorals dels partits que després, potser, estaran cridats a governar el país.

Durant molts anys vaig creure ingènuament en la possibilitat d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol. Ara ja no ho veig possible i confiï que d'una vegada per totes, i emparats en la més estricta legalitat democràtica, la classe política catalana estigui a l'alçada de les circumstàcies per portar el país al port de l'anhelada independència que ara compta amb més suports que mai no havia tengut.

El que més em dol és que ni les Illes Balears no s'adhereixin en aquest clam per la llibertat. La terra on vaig néixer pateix també d'un espoli fiscal sense mesura i els governants espanyolistes volen aniquilar la cultura pròpia. Esper que si mai Catalunya assoleix la independència, els illencs - i també els valencians- se n'adonin dels avantatges d'abandonar l'Espanya del "sombrero y la pandereta" que tant poc ens estima però que tant ens explota.