FER-SE EL SORD I "XULEJAR"

He de dir, per començar, que estic en contra de qualsevol ús de la violència per fer qualsevol reivindicació i per això, el que es va veure ahir a les portes del Parlament en sembla denigrant. No es pot voler canviar el sistema violentant les institucions que democràticament s'han establert, ens agradi o no el seu funcionament i el volguem canviar.

Defens el dret de lliure manifestació, de protestar contra el que no ens agrada, però també crec que hi ha moltes maneres de fer-ho. Sempre he dit que la llibertat d'un comença allà on s'acaba la de l'altre i, per tant, qualsevol agressió als nostres representants polítics escollits democràticament em sembla lamentable.

Dit això, també vull posar de manifest arribar al Parlament en helicòpter em sembla una fanfarronada de les més grosses que he vist mai. Ahir els nostres polítics ens varen tornar a demostrar que, quan volen, fan servir els nostres diners per recordar-nos qui mana i que ells són els que tenen el poder.

El conseller d'Interior, Felip Puig, ens té acostumats a treure pit fent servir la potent maquinària de l'administració pública per imposar la seva llei. A l'operatiu d'ahir es van fer servir 6 helicòpters dels Bombers i dels Mossos i es van traslladar als parlamentaris en furgonetes policials. Amb aquesta escenificació la ciutadania va rebre l'impacte mediàtic d'un Parlament assetjat i d'una classe política "victimitzada", quina pena em fan !!!

Vist el que va passar ahir jo em deman, no hauria estat possible crear un passadís policial per evitar un espectacle tan de pel·lícula? No va aprofitar la classe política aquesta circumstància per posar a la societat en contra del moviment dels indignats? I qui pagarà la festa de fer-se el milhomes en helicòpter?

Els que van organitzar aldarulls per part dels indignats - que ara se'n desmarquen- ahir es van equivocar, però també ho van fer els que van muntar l'espectacle d'un Parlament assetjat. Farien bé els nostres polítics d'assistir a alguna assemblea dels indignats i començar a dialogar amb aquest col·lectiu que és la punta de l'iceberg d'una societat que n'està farta de promeses incomplertes i de solucions a una crisi que no arriben per enlloc.

Si voleu veure imatges del "setge" vos recoman aquest enllaç del naciodigital.cat

http://www.naciodigital.cat/noticia/32676/setge/parlament/fotos

DESCOL·LOCATS

El bloqueig del Parlament de Catalunya per part de l'anomenat col·lectiu d'indignats és una mostra que aquest moviment està perdent una mica el nord. A mesura que es van radicalitzant les seves accions, que no paren de dir que són pacífiques, perden suport social. Amb tot, avui la fractura existent entre la classe política i el moviment social dels indigants és més gran. No hi ha vies de diàleg. Mentre uns reclamen democràcia directa, que no concreten amb propostes, els altres s'han enrocat en el discurs que són els representants del "poble" que els ha escollit democràticament.

Totes dues parts tenen raó, però malament anirem si deixam que tot aquest descontentament es dilueixi sense més o els governants el reprimeixen de manera violenta , perquè voldrà dir que no s'ha arreglat res i el problema continuarà latent amb possibilitat d'esclatar d'una manera encara més violenta d'aquí a un temps.

Farien bé les dues parts d'intentar trobar vies de diàleg, perquè sino anam cap a una fractura social que posa de manifest que la nostra jove democràcia presenta unes esquerdes que poden acabar fer-la trontollar.

EL FIN DE UNA ÉPOCA (BarrilyBarral 2011)

Acab de llegir un petit llibre sobre la situació actual i de les perspectives futures del món del periodisme. El seu autor és Iñaki Gabilondo qui fa una reflexió en veu alta de l'anàlisi particular que ell, com a periodista, fa del món en el que vivim i del paper que hi juguen els mitjans de comunicació.

He de dir que, tot i no ser massa extens, el llibre em sembla una petita joia que serveix per fer-mos reflexionar a tots aquells que ens dedicam a l'ofici de contar les coses que els passen als altres. Té molta raó quan diu que la professió està hores d'ara perduda, que no sabem cap on hem d'anar. En aquests moments, els mitjans de comunicació són un negoci i molts han oblidat la raó per la qual varen ser creats: informar.

M'encanta la meva feina i, sincerament, no em veig fent cap altra cosa. Ara bé, som plenament conscient que la professió està canviant i que he d'adaptar-me als canvis. El que no tenc tan clar és com serà la meva professió d'aquí a pocs anys. Compartesc una idea amb Gabilondo, el món de la informació ha de tornar a mans dels periodistes. Cal tornar als orígens, quan les empreses de comunicació naixien amb la voluntat d'informar i no com a negoci.